L’historiador italià Carlo Ginzburg ha assenyalat que la història, és a dir l’estudi del passat, està en retrocés i que la memòria l’està substituint. Mentre la Història és producte de la cultura occidental, d’una societat reflexiva i que ha donat lloc a la filosofia entre moltes altres humanitats, la memòria (es refereix a la memòria col·lectiva) és un tret comú de tots els pobles de la terra, que sempre està en funció de la política i que com ja deien els grecs clàssics és un pharmakon, és a dir, una medicina i verí alhora.
Em semblen pertinents, encara que potser excessivament pessimistes, aquests advertiments davant el manifest franquista signat per molts militars. Ens trobem per mor d’aquest document i de la tomba de Franco discutint sobre memòries i models polítics, no sobre històries acadèmiques. Si Luis Alejandre ha signat el pamflet és perquè és conscient que la memòria col·lectiva espanyola és hegemònicament franquista i la cultura política és així mateix autoritària i favorable a les dictadures. L’independentisme català ha posat de relleu la superficialitat de la cultura democràtica de la majoria de les regions d’Espanya, les quals davant una declaració d’independència de Catalunya veurien bé la suspensió dels drets democràtics i la proclamació d’una dictadura. Així ho estan posant de relleu les enquestes. Els militars només han fet d’apostar a cavall guanyador.
Des de fa ja uns anys els historiadors acadèmics que estudien el general Franco i l’etapa de la dictadura no paren de denunciar que totes les aportacions que fan fruit d’hores i hores de recerca en arxius i de reflexions no es traslladen a l’opinió pública. El resultat és que el debat de tot tipus, cultural i polític, de peu de carrer és d’un nivell baixíssim i la memòria col·lectiva es decanta a favor de Franco. Les raons d’aquest estat de coses cal cercar-les en la mala qualitat del periodisme i de les televisions de l’Estat, donades més a la porqueria, negades a traslladar els sabers acadèmics, de tots tipus, al poble, que al cultiu de la intel·ligència, i al fracàs així mateix d’un model educatiu pel qual les criatures i adolescents acaben sabent més coses dels romans que de la dictadura militar de Franco.
Una cosa és la Història i una altra la memòria col·lectiva. La segona s’alimenta de la primera, però es tria seleccionada del passat a partir de valors i no de fets. Dit d’una altra manera, siguin quins siguin els fets i les textures dels esdeveniments històrics, les dictadures fan memòria de les dictadures i de l’autoritarisme, mentre que les democràcies en fan de les repúbliques i de l’horitzontalitat social. Són valors irreductibles i irreconciliables, com diria Isaiah Berlin: o caixa o faixa.
El drama d’Espanya no és que hi hagi persones i partits de dretes favorables a règims dictatorials, el drama és que no n’hi hagi cap, ni un, que encara no hagi condemnat el franquisme, que no hagi vist la irreconciliabilitat absoluta que hi ha entre un sistema democràtic i les dictadures. És a dir, que no hagi fet seu, que no s’hagi amarat dels valors democràtics.
Els desplegaments de rituals de memòria es desenvolupen en les societats en proporció a les seves necessitats de reafirmació política. Les dictadures en necessiten moltes i les democràcies ben assentades en fan ben poc ús i d’una manera ben banal. Per força, tota memòria col·lectiva és prima i distorsionada. No crec que hi hagi remei a açò.
L’única forma que la memòria no es converteixi en verí és que estigui en el seu lloc, és a dir, es vegi arraconada en la gran biblioteca de la Història i de les Humanitats. Necessitem més cultura, més estudis, més biblioteques, més periodistes savis i no proclamadors d’eslògans, més televisions públiques transmissores de coneixements i de debats amb gent que parla amb coneixement de causa. Res de memòria franquista, de memòria democràtica la justa, i d’Història i de valors humanístics quants més millor.
