En veiem cada dia. L’actualitat, i també el dia a dia, en passa plena. Persones que ostenten responsabilitats però que no n’assumeixen quan és hora de fer-ho. Que exigeixen a tort i a dret conseqüència i coherència però que són incapaces d’exercir aquestes actituds i valors quan les que són qüestionades o agafades en falta són elles mateixes.
Segurament deu ser fruit de la societat en què vivim (on només l’èxit personal i social és tingut en compte i la intolerància al fracàs s’aguditza perillosament) i de l’educació que rebem. Segurament és el reflex del que veiem als programes de televisió, a la política, al món laboral, a l’educatiu... L’èxit escolar, l’èxit profesional, l’èxit artístic, els èxits polítics i els ‘guanyadors’ i ‘perdedors’ d’unes eleccions...
És molt probable, també, a la vista de comportaments èticament reprovables i actituds esmunyedisses, que, com a societat, hàgim d’aprendre a acceptar i admetre l’error i el fracàs puntual com a quelcom intrínsec a l’existència i a la condició humana i educar els nostres infants i joves també en aquesta assumpció, per no crear generacions de ciutadans i ciutadanes intolerants a la frustració i l’equívoc.
I, sens dubte, els ‘models’ que observen a l’actualitat n’haurien de ser primer exemple. En lloc d’això, aquests ‘models’ aixequen cortines de fum per evitar ser increpats en primera persona i assumir públicament la part de responsabilitat (més gran o més petita) que els correspon.
Ara que comença un nou curs (escolar, polític, laboral o vital) potser seria el moment de modificar conductes i acceptar que l’assumpció de l’error ens fa créixer com a persones.
