Poc es podien pensar els catalans que cada 11 de setembre sortien a reclamar urnes per decidir el seu futur, que desencadenarien el daltabaix en què ara es troba Espanya. Ells se’n volien anar, però no rebentar-la per dins. Encara que aquesta és una constant històrica. Cada vegada que Catalunya ha remenat la coa, l’Estat ho ha reprimit amb violència, però al preu d’escanyar-se ell mateix.
Un any després del referèndum il·legal -però que es va fer- a Catalunya han canviat molt les coses i avui hi impera una gran confusió. Amb les organitzacions socials i els partits majoritaris decapitats (presó o exili), amb dirigents que fan però no fan per por d’acabar de la mateixa manera. I amb una societat que ja comença a pensar que la paciència, el pacifisme i les formes democràtiques no la menen aumon.
És evident que aquells que pensaven que no hi tenien res a fer a Espanya i que era qüestió de separar-se’n com més prest millor, avui ho pensen encara més fort. I que aquells altres que no ho pensaven..., hi ha de tot. Els primers reuneixen un milió de persones al carrer simplement tocant un siulet (o un whatsapp). Però els segons, quan els volen imitar, han de fer venir de tota la Península els assistents, i pagar-los el viatge.
S’ha tornat a veure aquests dies. Quan el senyor Rivera convoca els ‘seus’ catalans, arreplega quatre jans i un boi. Perquè per tenir una bona assistència s’ha de menester una crida ‘nacional’, com la de fa un any o com la que hi ha prevista per al ‘Día de la Raza’, el 12 d’octubre, amb passatges de Madrid a Barcelona a 10 euros (anada i tornada). Clar que aquestes crides tenen els seus inconvenients. Perquè s’hi afegeixen tota casta d’energúmens del feixisme.
Però la confusió que hi pugui haver a Catalunya no és res comparada amb la que s’ha generat a Espanya. No és només que ja no quedi ni l’apuntador d’aquell govern que va decidir substituir la política per les porres, la presó preventiva i els judicis sumaris. Sinó tota la podridura que ha aflorat darrera seu i que ja esquitxa totes les institucions, les polítiques, les de seguretat i les universitàries.
Des de l’ombra tan fosca que projecta avui la monarquia fins a les contradiccions d’un aparell judicial que Europa observa esfereïda. Perquè allò que no s’atreveixen a dir en públic els seus governs, ho diven els seus diaris i els seus jutges, i les organitzacions dels drets humans. És impossible que l’Estat recuperi una imatge digna mentre no reconegui que ha actuat brut i per damunt dels drets de les persones.
Per paga, cada dia en sabem més i de més grosses. La darrera, la irresponsabilitat del govern espanyol, que va retirar fins a trenta-cinc mil milions d’euros dels bancs catalans per obligar-los a canviar de seu i fer creure que Catalunya s’esfondrava. I que va amenaçar centenars d’empreses amb el mateix objectiu. Sembla que posar en perill els interessos dels accionistes o fins i tot esfondrar l’economia, no eren cap fre per a un govern encegat perquè no havia pogut aturar, ni amb tot el seu poder, aquell maleït referèndum.
Però potser els mals només acaben de començar. Per la fragilitat del govern del PSOE, que amb ulls d’estadista potser arriba a entendre que la solució sensata seria iniciar un diàleg amb els legítims representants de Catalunya, sense condicions prèvies. Però que amb els ulls posats en les eleccions, sap que el brou que entre tots han fet bullir a Espanya, demana com més sang millor.
I per l’actitud del PP i Ciudadanos, que estimen tan poc el seu país que només pensen en arreplegar vots per la Península al preu insensat de capolar Catalunya. Predicant com a grans solucions la prohibició dels seus partits, la supressió de l’autonomia i l’escarni de la seva llengua. Les grans solucions de la força que cap democràcia podria aguantar sense esfondrar-se.
Només faltava la consolidació de l’extrema dreta militant que amb el nom de Vox ha esclatat aquests dies a Madrid, com a nova força política disposada a competir amb ells dos, PP i Ciudadanos. No és una sorpresa, perquè és a tot Europa que estan renaixent aquestes expressions de la intolerància i la insolidaritat, del pensament únic al servei dels poderosos de sempre. La diferència és que a Espanya han arribat quan encara no s’han retirat els cadàvers dels camins ni el seu inspirador del Valle de los Caídos.
Però el PP i Ciudadanos sembla que són tan lloscos que no entenen que aquest sí que és de ver un perill per als espanyols, per a la seva llibertat i la seva democràcia. I en comptes de denunciar què és Vox i què representa, i fer-se ben enfora d’ella, encara li tiren amoretes. I per por de perdre vots, es van posant a la seva mateixa miserable alçada.
