N’hi ha que que estan convençuts que els avenços de la tecnologia han canviat el món. I és cert, han canviat el món, però no les persones, que en definitiva hauria de ser l’objectiu real. Canviar les persones perquè siguin més lliures, més solidàries i més justes. Que és l’única manera que el món algun dia pugui esser més feliç.
En definitiva els avenços de la tecnologia serveixen per facilitar les condicions de vida. Són eines al servei de les persones, però si les persones fan allò mateix que han fet sempre, de poca cosa serveixen. O és que qualcú es pensa que tenir internet dona la felicitat? O passejar amb un mòbil de la darrera generació?
Però sí que han obert una finestra que sempre havia estat tancada: la informació en totes les direccions. Una informació que pot ser veraç o falsa, interessada o altruista, manipulada o objectiva. Però en totes les direccions, universal. A mans dels poderosos de sempre, però també a mans de la persona més humil que es pugui permetre... un telèfon mòbil.
El resultat és que avui les teulades són totes de vidre i el poder -aquells que volen que res no canviï perquè així ja els hi va bé-, per molt que continuï manant, s’exhibeix davant la humanitat en faldaret, igual com sempre ens ha succeït als que no formam part d’aquest selecte grup.
Durant segles els poderosos han pogut enganar el món perquè tenien el control de la informació i la manipulaven segons la seva conveniència. I feien ballar el poble segons els seus interessos, que vivia tan enganat com per creure que els jueus eren els culpables de la pesta negra. O que aquells que se sublevaven contra el rei eren enemics de la pàtria, açò vol dir, dels territoris del rei...
Els canvis de fa un parell de segles, amb els avenços tècnics, van donar un nou impuls a aquelles persones -que sempre n’hi ha hagut- que no estaven disposades a creure’s-ho tot, a empassar-se tot allò que el poder els hi envelava. I en aquest camí van néixer les primeres democràcies, imperfectes, però fonamentades en la llibertat d’informació i, encara més, en la premsa independent.
El poder, que més que dels polítics ha estat sempre dels taurons que controlen a l’ombra l’economia, es va veure obligat a ser molt més prudent quan prenia decisions contràries a l’interès públic, a emmascarar-les d’una altra manera. Fins que va anar controlant primer diaris i més tard ràdios i televisions. No tots, però molts.
Així i tot, en els països anomenats democràtics -en els altres no n’hi havia necessitat-, el poder intentava mantenir les formes. Tenia una mica de vergonya i segons què, o no ho arribava a fer o ho precedia de grans campanyes per enredar la gent. Si no hagués actuat així, no es podria entendre la mortaldat -milions i milions de persones- de les guerres del segle passat i d’aquest, ni els abusos colonials.
Però amb l’arribada del mòbil i d’internet tot açò ja no és suficient. Ara el poder té la teulada tan de vidre i està tan en faldaret com tothom. Una de dues, o havia de deixar de fer segons quines maldats o perdre definitivament la vergonya. I sembla que finalment ha optat per aquesta segona decisió.
I així l’espectacle que avui ofereix el món és esfereïdor. El poder exhibeix les seves malifetes sense pudor i sense vergonya. Sabem que el govern rus empresona l’oposició, o la mata amb productes tòxics. Que amb el govern de Síria, assassina amb gas la ciutadania rebel. I que als Estats Units es tapen els ulls per no veure-ho.
Sabem que a l’Aràbia assassinen els opositors fora i tot del país, però Espanya -ben representada per la monarquia- li envia armes i encara té previst enviar-n’hi més. Amb el cinisme d’excusar-ho amb els llocs de treball que aquest negoci genera.
A Europa hi arriben centenars de milers de persones -persones- que fugen del disbarat de la guerra i la fam, però no hi ha cap voluntat de fer-los un recó perquè puguin refer la seva vida. Al contrari, els partits feixistes creixen per tot arreu en defensa de no se sap quins drets històrics. I açò enmig d’una crisi demogràfica que d’aquí a quatre dies mos farà desaparèixer de tan vells com serem tots. S’ha de ser ase...
I igual que a Turquia i Hongria, a Espanya neguen que hi hagi presos polítics mentre en mantenen nou a la presó, de forma preventiva i des de fa ja un any. I els acusen d’una violència que totes les televisions del món i tots els mòbils de les persones que els van gravar, demostren que no ha existit mai.
I a pesar de l’espectacle judicial a què hem assistit durant aquest any, des de la llibertat de violadors i violents condemnats, fins a la presó d’or del gendre reial. Des de les incongruències d’una justícia que no ha pogut mantenir les seves acusacions contra els catalans davant la justícia alemanya, ni belga, ni suïssa ni britànica, encara volen que mos creguem que hi haurà un judici just.
El poder ha perdut definitivament la vergonya i no té cap escrúpol en passejar-se en faldaret davant la gent. Tanmateix, deu pensar, comandam igual i la gent..., la gent s’ho acaba empassant tot, per molt que hagi progressat la tecnologia.
