Caín va matar Abel i, a partir de llavors, vam ser governats per la seva nissaga. El càstig que Déu va imposar a Caín per haver matat Abel va ser anar pel món errant i fugitiu. Fugia de la venjança. Per evitar-la, el Senyor va marcar Caín amb un senyal perquè no el matessin aquells que s’aniria trobant durant el seu camí. El senyal va ser heretat pels descendents. A Espanya, per exemple, el fills de Caín van ser marcats amb el jou i les fletxes. Han perdut la vida errant. S’han convertit en sedentaris a pesar del mandat de Déu. Només viatgen a paradisos fiscals. Els paradisos terrenals se’ls han construït a ca seva amb els doblers que han robat a la resta de ciutadans: mansions, latifundis, marines esportives, boscos sencers.
Aquest episodi bíblic primigeni de Caín i Abel sempre m’ha incomodat per la seva dolorosa contradicció. Per què, Ell que ho pot tot, salva Caín i deixa que mori Abel? No hauria estat més senzill que poblessin la terra els descendents del germà petit? Per què va haver de ser el primogènit el vencedor? Per què Déu, repetesc que ho pot tot, premia la mala acció i castiga la bona acció?
Tenc una edició de la Bíblia fantàstica. Va ser editada per l’Associació Bíblica de Catalunya Editorial Claret l’any 1994 i és una edició balear impulsada pels bisbats de Mallorca, Menorca i Eivissa. M’encanta. És de color vermell i tapa dura i la tenc (paper de bíblia) profusament subratllada. Disposa també de moltes anotacions a peu de pàgina que són molt útils per a les persones educades en la religió, el meu cas, però que no som especialistes en aquest llibre de llibres. «Els antagonismes entre els pastors nòmades i els agricultors, son ancestrals. Aquest fet potser explica en part la intenció de l’autor, encara que el text només parla del refús de l’ofrena de Caín per part de Déu». Abel era pastor d’ovelles. El seu germà Caín treballava la terra. I Adam? Era pastor i agricultor? Els seus dos fills van heretar i es van repartir les dues professions del pare? I Eva? Quina era la professió d’Eva? Si hem de fer cas a la serp, després de menjar la fruita de l’arbre prohibit, Eva havia de convertir-se en una deessa. Va mentir, la serp punyetera. Va assegurar que seria immortal i ningú sap on és Eva en l’actualitat. A «Supervivientes»? «Se us obririen els ulls i seríeu igual com déus: coneixeríeu el bé i el mal». Aquest és el secret per esdevenir déu. Saber distingir entre el bé i el mal. Un secret que se’ns ha estat negat als descendents per culpa del pecat original. Ai, qui ho sabés! No necessitaríem els jutges. Tothom sabria qui du tatuat al front el senyal de Caín, tothom sabria qui és el malvat i qui practica la bondat. Ara, ningú no ho sap. Els bons són a la presó o a l’exili. Els dolents, ens governen, ens jutgen, ens copegen, ens roben, ens empresonen; són els nostres carcellers. He seguit per streaming la xerrada entre Judit Butler i Fina Birulés al CCCB. «Ai quan els pacífics són acusats de violents!». Els descendents han sabut mimetitzar el senyal de Caín amb el qual nostre Senyor els va marcar el seu suat front. S’alegren que persones innocents siguin a la presó. Excitats, demanen penes més altes. Es burlen dels exiliats que estan enfora de les seves famílies. En ocasions, es destapen entre ells. Si hem de fer cas a l’actual ministre de Justícia, entre els magistrats espanyols hi ha pederastes! No, no es delaten. Si presencies un delicte tens l’obligació de denunciar aquest delicte davant la justícia encara que siguis a l’estranger. Si ets jutgessa, com era el cas de l’actual ministre de Justícia, l’obligació encara és èticament major. No, no ho faran. Com he dit, no hi ha entre els seus espuris principis la traïdora delació. Tampoc no dimiteixen. Dimitir? Quina paraula més estranya! Quin mot! Aquesta és la seva fortalesa. El franquisme va crear una secta privilegiada sustentada en el mal heretat que ha tingut continuïtat en el temps. Té variacions. Com la versió del policia bo i el policia dolent. Tots dos persegueixen el mateix. Només canvien en el tracte, en l’aparença. PP, PSOE. PSOE, PP. Subdividit aquest darrer, com va revelar José María Aznar recentment, en tres ànimes: VOX, Ciutadans i el propi partit de Pablo Casado.
Aquest és el panorama a Espanya. Però de Caín només n’hi havia un. I, després, els seus descendents: Hanoc, Irad, Mehuiael, Metuixael, Lèmec. «Lèmec es va casar amb dues dones; una es deia Adà i l’altra Sil·là. Adà va donar a llum Jabal, l’avantpassat dels pastors nòmades. El germà de Jabal es deia Jubal, i fou l’avantpassat dels qui toquen la cítara i el flabiol». Bescanviau vosaltres mateixos els noms.
Segons la mitologia ibèrica, el Pecu és un ocell malvat amb la coa en forma de granera. La llegenda diu que era el fill d’un moliner lladre que, com a càstig, va tenir un fill deforme, malvat i ignorant que només va aprendre a llegir la lletra pe i la lletra cu. Un dia, a l’escola, va matar un company, es va abalançar damunt el mestre, va destrossar la classe i va rompre una creu de la paret. Com a càstig diví, va ser transformat en un ocell que repeteix sense descans ambdues lletres quan canta: «Pe-cu, pe-cu, pe-cu...!».
Deu ser molt gros aquest ocellot. Perquè a Menorca, quan una persona o una cosa és molt grossa, ja sigui del gènere masculí o del gènere femení, es diu: «Quin Pecu!».
