No sé si he explicat mai aquesta història. Jo vaig haver d’anar a escola a Barcelona, perquè els meus pares hi van emigrar en una d’aquelles crisis permanents que es vivien en l’Espanya de Franco. En una postguerra que no s’acabava mai, fins que els Estats Units hi van aposentar les seves bases militars.
I a l’escola era un al·lot singular perquè, en un món infantil en què el més afortunat tot just havia pujat a les ‘golondrines’ del port de Barcelona, jo era aquell que anava i venia amb barco un parell de vegades cada any. I me n’he de riure dels que ara expliquen les seves anades a països exòtics, perquè en aquell temps Menorca semblava més enfora que Austràlia.
Així és que jo era ‘el menorquí’, el que viatjava en barco -i més tard en avió. I com que era de coneixement general, un dia se’m va atracar el director, un capellà que de més gran he entès que devia ser ‘molt espanyol’. L’homo, que tindria algun coneixement d’història, em va fer una pregunta ben poc adequada per a un al·lot de deu o onze anys -i açò que feia de mestre.
Me va demanar, en concret, si els menorquins teníem el sentiment de ser autèntics espanyols o si encara rossegàvem la influència britànica. Vatuadell! Ja us podeu imaginar la meva incapacitat per respondre tan ostentosa pregunta. Però açò sí, record que l’instint de supervivència em va marcar una resposta contundent a favor de l’espanyolitat.
I és que en aquells anys els al·lots potser sabíem poques coses, però n’hi havia algunes que estaven molt clares. Que Déu mos havia fet espanyols espanyols, que els estrangers no eren de fiar i que rallar català era una tara que teníem, però que l’escola te la perdonava si no l’empraves en públic.
Ja d’adult i amb el privilegi que he tingut de poder estudiar, he entès molt millor la pregunta. I he sabut que aquell professor no feia una altra cosa que renovar -davant un pobre infant- l’obsessió dels governants espanyols quan els britànics els va traspassar Menorca, l’any 1802.
La seva gran preocupació, a través de lleis i mesures dràstiques, era eliminar qualsevol senyal dels canvis que havia experimentat la societat menorquina sota el domini d’un Estat que, amb totes les limitacions, era molt més modern i avançat que Espanya. La cosa important no era mantenir la seva economia -que es va esfondrar-, sinó que fos ‘molt espanyola’.
No sé per què, però el cap de fibló de diumenge passat i les seves conseqüències m’han recordat aquesta anècdota d’infància. I és que mentre tornam a assistir al discurs obsessiu del soy español -una vegada més-, veus que qui te’l vol vendre es pensa que la cosa va de banderes i de marcar territori com els cans, i poca cosa més.
Perquè si significàs més coses, potser ja fa anys que l’Estat tindria clar què vol dir mantenir la sobirania damunt d’una illa i hauria legislat en conseqüència.
Sabria que els caps de fibló hi són relativament freqüents. I que el subministrament elèctric és un servei de primera necessitat, també per als illencs. I que és d’una deixadesa criminal no haver substituït el cable submarí abans que s’espanyàs. I que a una illa hi ha d’haver els equipaments necessaris per atendre una eventualitat com la que hi ha hagut, des de grues per reposar torres elèctriques fins a generadors d’emergència.
I que de la mateixa manera, una illa ha de disposar sempre d’un transport segur, regular i econòmic. Amb garanties, amb preus estables, i sense tripijocs de taxes i de a tant la maleta. I no solament per als residents, sinó també per a la família que tenguin a fora i per a tothom que hi vulgui anar, a l’estiu i a l’hivern. És escandalós que el govern balear i el Consell de Menorca hagin de pidolar cada any uns transports i uns preus que ningú no els hi hauria de discutir.
I també ha d’estar assegurat el transport de mercaderies, amb regularitat i a preus equivalents als de la Península, per no escanyar la seva economia. I s’han de donar facilitats al camp i a la indústria perquè puguin competir en igualtat de condicions. I poder mantenir així una diversitat econòmica imprescindible per al futur dels seus joves.
I encara unes quantes coses més que tampoc no són cap privilegi, sinó el preu just que ha de pagar un Estat europeu si pretén tenir una illa sota la seva sobirania. Si més no, per un motiu: perquè hi ha prou casos que demostren que si anàs tota sola, les tindria.
