Els ciutadans espanyols tenim prohibit veure les pel·lícules «Anatomia d’un assassinat» del cineasta alemany Otto Preminger o «Erin Brockovich» del director Steven Soderbergh o, per posar només tres títols de l’extensa llista vetada, «Philadelphia» de Jonathan Demme.
Els ciutadans espanyols tenim prohibit asseure’ns al sofà per mirar les sèries de televisió com ara «Perry Mason» de William D. Russell, «The Good Wife» de Michelle King i de Robert King o «Boston Legal «de David E. Kelley.
Els ciutadans espanyols tenim prohibit llegir la novel·la «Matar un rossinyol» de Harper Lee, «El Procés» de Franz Kafka o «L’innocent» de Gabriele D’Annunzio.
Els ciutadans espanyols tenim prohibit assistir a les representacions teatrals d’obres, la llista també és extensa i inoblidable, com ara «El Mercader de Venècia» de William Shakespeare, «Crims» de Pau Castell o «La denúncia» de Marcelo Mazzarello.
Els ciutadans espanyols ho tenim prohibit perquè, de veure-les, de llegir-les o amb l’assistència als teatres podríem prendre mal o ens podríem esverar i sortir indignats al carrer reclamant de manera tumultuosa i incendiària aquella mena de justícia -a la pel·lícula «Anatomia d’un assassinat» es parla fins i tot d’un concepte més elevat anomenat «justícia moral»- que, a ulls nacionals actuals i pretèrits, és normal -o així ens ho venen al teatre, el cinema, la televisió o la literatura- als Estats Units, a Alemanya, a la Gran Bretanya i, fins i tot, a Itàlia o a l’antiga Txecoslovàquia, i que aquí, a la nostra estimada Espanya, ens semblaria una utopia o, com està de moda la paraula ara arran de l’èxit del llibre i de la sèrie de televisió «El conte de la criada «de Margaret Atwood, una ucronia.
I, la prova que els nostres governants i poders mediàtics que ens collen amb mà de ferro coberta amb un guant de seda, és que Espanya, ni en temps de Franco ni en l’actualitat, no té tradició de cine, televisió, literatura o teatre de temàtica judicial. En aquest sentit és un autèntic desert. I és comprensible. Ningú no els creuria. No tindria l’autenticitat necessària per fer que una història sigui creïble i, per tant, que aconsegueixi l’atenció de l’espectador o del lector al qual aniria destinada. Impossible. Seria com si un aficionat als espectacles cruents i salvatges en els quals s’humilia i es tortura fins a la mort una noble bèstia en una plaça pública creés una obra de televisió, de cinema, de literatura o de teatre on es fes una sincera defensa dels animals.
Comparar la justícia espanyola amb la nord-americana, l’alemanya, la francesa o, fins i tot, la italiana és com comparar un cotxe de xoc amb un Ferrari Testa Rossa, un escarabat amb una llagosta vermella de Menorca.
Les comparacions són meves, però les conclusions són compartides en molts i variats plans.
Per exemple, internacionals. Aquesta mateixa setmana el prestigiós Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg ha sentenciat que Arnaldo Otegi no va tenir un judici just o, dit d’una altra manera, es va passar una llarga temporada a la presó després d’haver estat sotmès a un judici sense garanties.
Per exemple, d’opinió pública local. L’empresa Sociomètrica ha preguntat en els dos darrers anys per la valoració de diverses institucions, en un barem del 0 al 10. El juny de 2017, la justícia aconseguia un 3,3; el gener de 2018 havia davallat a 2,8. Si ho demanessin aquesta primera meitat de novembre després de la resolució del Tribunal Suprem que ha fallat a favor dels bancs en el dilema de qui ha de pagar l’impost de les hipoteques, la banca o els clients, el descens seria infernal.
I, tercer, en el pla de l’opinió pública de prestigi nacional. El periodista, que estiueja habitualment a Menorca, Iñaki Gabilondo, ha sentenciat en el seu espai televisiu: «A la justícia espanyola no se la creu ningú».
Però no és veritat. La justícia espanyola sí que té qualcú que se la cregui. A la justícia espanyola se la creu el rei emèrit ja que ha impedit que se’l jutgi a pesar de l’aparició de gravacions on es descriuen possibles activitats il·legals; a la justícia espanyola se la creu l’extrema dreta que, la majoria de vegades, surt exculpada, no és empresonada a pesar de les condemnes o és condemnada a penes molt baixes; a la justícia espanyola se la creu la Guàrdia Civil, la Policia Nacional o els militars que són tractats amb deferència reverencial; a la justícia espanyola se la creuen els bancs que són salvats de perdre un petit percentatge de guanys que no malmetrien el balanç final que sempre els és grotescament favorable en comparació amb els seus clients, en aquest cas, clients que suporten doloses hipoteques amb primes mensuals elevades que han de pagar religiosament per tal de conservar les seves cases. Tribunal Suprem? Vergonya suprema.
Jutge. El qui està encarregat d’aplicar les lleis i té autoritat per a jutjar i sentenciar. «Jutge que no té consciència, mai farà bona sentència». Una vegada més, el refranyer popular ho clava.
