Per a un cert nacionalisme espanyol, Gibraltar és com una berruga que li va créixer en tal mal punt que no hi ha manera que es pugui asseure tranquil. Passen els anys -que ja són més de tres-cents-, i l’obsessió continua. Com si recuperar aquesta minúscula porció de terra, aproximadament de la mida de la Mola de Fornells, fos el seu gran objectiu històric, patriòtic i internacional.
Un objectiu que prescindeix de la gent que viu allà. Perquè els gibraltarenys ja han posat en evidència repetidament que no el comparteixen. Els anys 1967 i 2002 van sotmetre a referèndum -que allà es poden fer- el pas de la sobirania del Penyal a Espanya o, de forma compartida, a Espanya i la Gran Bretanya. Un 99 per cent de la població va respondre amb un ‘no’ que sembla incontestable.
I posats com esteim en el segle XXI, costa d’entendre que els polítics espanyols continuïn insistint en contra d’aquesta voluntat -expressada democràticament- dels habitants del Penyal. En comptes de prémer i prémer, potser s’haurien d’entretenir una estona a pensar quins són els motius d’una oposició tan rotunda i mirar de resoldre’ls aquí i no a cals altres.
Alguns d’ells potser són econòmics. Per exemple, Gibraltar té aproximadament la mateixa població que Ciutadella. L’any 2016, la renda dels habitants d’aquesta ciutat menorquina era d’uns 20.000 euros per càpita; la del gibraltarenys, de 105.000. Per mal repartits que a la pràctica estiguin aquests doblers, és evident que la diferència és abismal.
Un altre exemple. A dia d’avui, solament el 0,5 per cent dels habitants del Penyal estan a l’atur, tot i donar feina a unes 12.000 persones de fora del seu territori, la majoria espanyols. El salari mínim legal és d’uns 7 euros l’hora. Encara més coses, 5.000 famílies de la ‘colònia britànica’ viven en habitatges de lloguer del seu govern i existeix una fórmula de copropietat amb què paga el 50 per cent del preu de l’habitatge de compra. Almanco, fa recordar els suïcidis que hi ha a Espanya per casos de desnonament.
També les condicions de jubilació són millors allà que a ca nostra... Però no és qüestió que ens entretenguem només en els aspectes econòmics. Perquè en els polítics, segons sembla, també ens guanyen de bon tros. Almanco, en els darrers cent anys no han hagut de suportar cap dictadura ni cap restricció democràtica. I l’autonomia amb què es moven fa pensar que la d’aquí és de broma.
Així és que costaria de creure que els agradàs incorporar-se a les tradicions espanyoles. I més a la vista del panorama actual, en què et poden jutjar per mocar-te amb una bandera o tancar-te per cantar cançons espantoses i, en canvi, no és cap problema sortir exigint que no s’indulti a persones que encara no han anat ni a judici o exaltar els règims dictatorials.
Exemples d’aquests n’hi ha tants que els gibraltarenys deven tremolar només de pensar-hi. No hi veig allà als membres de ‘La Manada’ o als assaltants de Blanquerna campant pels carrers en llibertat quan ja han estat jutjats i condemnats. Ni monuments dedicats al feixisme. Ni, en contrast, presos polítics tancats de forma preventiva durant mesos i mesos. I, sorprenentment, amb acusacions impossibles: per rebel·lió sense haver exhibit cap arma, i per malversació sense haver gastat ni un ral, com reconeix el propi Ministeri d’Hisenda. Increïble.
Paraules majors serien encara per als habitants del Penyal haver d’aguantar una reialesa -ja que ells també tenen monarquia-, que es deixa retratar «campetxanament» amb un príncep d’Aràbia de qui avui tothom en sap la maldat. Perquè per derrotar el Iemen, està matant la seva població civil de gana. I perquè, per anular les crítiques, ha fet assassinar i esquarterar un periodista.
Però mirant ara qüestions més domèstiques, també costaria de creure que el Penyal es queda sense llum -caps de fibló a part- per culpa de no haver arranjat quan tocava el cable d’emergència. O que les companyies aèries hi poden modificar les tarifes convertint en una presa de pèl els descomptes que decideix el govern. O que es construeix una dessaladora sense resoldre primer la conducció de l’aigua potable que ha de produir.
Així és que, en la meva opinió, els gibraltarenys poden triar a la carta els motius que més els agradin per oposar-se a la febre patriòtica que els arriba de l’altra banda de la seva frontera. N’hi ha tants.
