Segons sembla, pocs dies després del naixement de Jesucrist, la família va haver de fugir de la justícia del seu país, Palestina. I van emigrar a Egipte, on viurien com a exiliats uns quants anys. El Nou Testament no aclareix quin tracte hi van rebre i per açò desconeixem si allà, com aquí ara, hi havia partits que criminalitzaven la immigració.
Aquest article, que va d’immigrants i de menorquins, ja ha estat publicat a la revista «Xerra i Xala» des Mercadal:
«Sabater coreà tradicional». Així és com s’anuncia, en català, una botiga de reparació de sabates que han obert devora ca meva, a Barcelona. I quan ho he vist no he pogut evitar els meus records d’infantesa, als anys cinquanta i seixanta del segle passat.
Amb el final de la guerra civil a Espanya va començar una època de misèria que duraria més de vint anys. Potser la postguerra més llarga d’Europa. I si es va acabar és perquè Franco, l’antic amic de Hitler, va donar totes les facilitats als Estats Units perquè instal·lassin les seves bases militars.
En aquells anys de fam, molts de menorquins es van haver de buscar la vida fora de l’Illa. I per a la majoria, la primera escala era Barcelona, una ciutat doblement devastada -pels efectes de la guerra i perquè l’havia perduda-, però prou gran per oferir alguna oportunitat més que Menorca. La misèria era tan grossa que a les botigues d’alimentació la gent comprava el pollastre de cent en cent grams, i el vi, a quarts de litre..., aquells que podien.
Com que no hi havia doblers ni per comprar sabates, va créixer la necessitat d’adobar les velles, que es feien durar fins que es fonien. I així va créixer també la demanda d’adobadors de sabates, coneguts com a pegots o ataconadors. I si alguna cosa hi havia a Menorca era sabaters amb prou ofici per fer també aquesta feina.
Barcelona es va omplir d’ataconadors menorquins, que obrien minúscules botigues amb el nom genèric de «Rápido». Van arribar a tenir un cert prestigi, segurament perquè treballaven bé, però m’atreviria a dir que la primera raó que fossin tan ben rebuts és que ells també eren perdedors de la guerra.
Encara avui queden alguns establiments d’aquella època, amb un rètol a la porta que els identifica a les totes: «Ràpid Menorca». I encara conserven aquella olor forta de cola d’aferrar, i de pell i sola velles. Però cada vegada n’hi ha més pocs. Amb la millora de l’economia l’ofici va anar a la baixa fa molts anys, i per sobreviure van haver d’ampliar la seva oferta amb la venda d’accessoris. I els seus fills van poder aspirar a altres feines més ben remunerades.
Però ara, almanco a Barcelona, sembla que hi ha un repunt de demanda. Potser perquè la gent es comença a creure que és absurd tirar les coses tan prest com s’espanyen. O perquè han arribat a la ciutat molts de nous immigrants que encara no s’han instal·lat en en consumisme frenètic. Si fa estona que no heu visitat Barcelona, us sorprendria veure la diversitat racial que ara omple els carrers, com a qualsevol altra gran ciutat europea.
I aquesta vegada, és evident que no seran els menorquins qui vindrà a adobar les sabates rompudes. El sabater coreà amb què he començat aquest article és el millor exemple que el món ha canviat. I encara que no el conec, pens que li hem de desitjar que li vagi tan bé com a aquells centenars de menorquins que van poder refer la seva vida a Barcelona.
Bon Any
