Quan me va tocar fer el soldat a Melilla vaig tenir ocasió de veure per primera vegada un camaleó. Ja ho saben, aquests dragonots grossos que tenen la propietat de canviar de color segons la conveniència. I vaig poder comprovar que és ver que hi canvien, i en pocs segons.
Aquest rèptil té el seu hàbitat natural a gran part d’Àfrica i al sud de la Península ibèrica, i amb el canvi climàtic és possible que ja hagi començat a pujar cap al nord. Però d’humans amb epidermis de camaleó sempre n’hi ha hagut a tot arreu i han demostrat que tenen la pell molt dura perquè, en profit propi, són capaços d’adaptar-se a qualsevol ambient.
ARA MATEIX, quan veus l’entusiasme amb què Ciudadanos celebra el resultat de les eleccions andaluses, no tens més remei que pensar-hi. La cosa lògica seria veure-los contents perquè han guanyat uns quants escons més, però preocupats perquè l’extrema dreta ja ha entrat en el parlament de Sevilla.
Aquesta seria la reacció normal d’una gent que vol passar per «liberal» i que en el seu programa s’atreveix a rallar de «regeneració democràtica». Però en canvi, no només se’ls veu la mar feliços sinó que, fins i tot, estan disposats a governar a partir dels hereus naturals d’aquell franquisme que va mantenir els espanyols amb la boca tancada durant quaranta anys i que per més cinisme es fan dir «Vox», que vol dir «veu».
I és que es va demostrant que la pell de Ciudadanos pot adoptar totes les coloracions. Va néixer a Catalunya amb el nom de «Ciutadans» i amb una anunci-fotografia del senyor Rivera, en faldaret, que mostrava la seva pell rosada. Però que no ensenyava quin patrocinador li estalonava l’esquena. En aquell temps deia que «només li importaven les persones»...
Quan el capital que el promociona -i el tracte especial que li dispensen les televisions privades- el va escampar per Espanya, el partit va arribar a atracar-se a la socialdemocràcia, però de boca. Perquè a la vegada predicava un liberalisme econòmic que encaixa molt més amb els interessos de les aproximadament 35 empreses més poderoses -i consentides- del país.
El seu moment de glòria semblava que havia d’arribar amb les eleccions de 2015, però va fer curt. El PP encara tenia més vots que ells i, junts, no sumaven. Així és que Ciudadanos, escenificant el «cambio» que predicava (?), va pactar amb el PSOE per veure si així el PP també s’animava a embolicar-se per fer un trio. «¡Menudo cambio!», diria un castís.
La seva capacitat camaleònica encara va millorar el 2016, quan es van haver de repetir les eleccions després d’un any de govern provisional. Aquesta vegada el PP va millorar una mica i Ciudadanos va fer més flac, però junts i amb unes quantes empastes, finalment hi va haver govern... del PP. El partit que la justícia espanyola acabava de qualificar d’«organització criminal» ja podia tornar a governar gràcies a aquell Ciudadanos que sobre el paper «luchaban contra la corrupción».
En els darrers mesos ha pujat de color per dedicar els seus esforços a una estranya «unitat de la pàtria» en què la manera de fer callar els qui no hi estan d’acord és suprimint els seus drets democràtics. Per la via del 155 o per la via de prohibir els seus partits. Fa mala fila en un ‘liberal’, però ningú no ha dit que açò no sigui del gust de les poderoses empreses ja mencionades.
I FINALMENT ha arribat el seu esclat de policromia amb les negociacions postelectorals andaluses. Votar Ciudadanos ja és com anar a una tómbola de festa major, en què mai saps què te tocarà, fins que t’ha tocat. I aquesta vegada, ja ho poden veure, toca fer un trio amb el partit que personifica les essències d’una Espanya impresentable en qualsevol societat democràtica.
No sé si Ciudadanos ja ha esgotat totes les seves capacitats de canviar de color, però el mèrit d’haver contribuït a què Espanya comenci a recular quaranta anys en la història, ja no li podrà prendre ningú. I en aquest punt, sí que haurà superat al PP, perquè de la bona disposició del PP per abraçar les reculades, crec que ningú no en tenia cap dubte.
Que Déu mos agafi confessats!
