Poques imatges hi pot haver més preocupants que veure un jove exhibint una creu gammada, o qualsevol altre signe feixista. És la prova que el temps no cura les malalties del món i que les experiències, per tristes que hagin estat, sempre es poden repetir.
Paga la pena de recordar-ho en aquest any d’un 80 aniversari que encara sagna. El final de la Guerra Civil espanyola, aquella guerra provocada per un vulgar cop d’Estat militar i que va acabar amb tants de morts que encara no sabem quants van ser. I que no en va tenir prou amb quaranta anys de dictadura i quaranta de democràcia per cicatritzar.
Al contrari. Vuitanta anys més tard, encara queden milers de famílies que reclamen els cadàvers dels seus parents, que continuen abandonats pels camins i a les parets dels cementeris. I el generalísimo, que li deien, continua reposant en un monument faraònic que mantenim entre tots, com mantenim també una institució dedicada a la seva memòria. I les bandes feixistes campen pels carrers sense vergonya (més de 300 agressions l’any passat a Catalunya).
A Alemanya i Itàlia no van haver de menester massa dies per esfondrar els monuments feixistes. I la seva simbologia continua tan prohibida que és motiu de denúncia. Però és que hi ha una trista diferència, que ara sembla més insuperable que mai, entre bonibé tots els països occidentals i Espanya.
I és que allà, quan va acabar la Segona Guerra Mundial, hi havia una voluntat popular que animava totes les formacions polítiques, que era restablir la democràcia. Tant els partits de dreta com els d’esquerra es declaraven enemics del feixisme i disposats a evitar que mai més tornàs a corcar el món.
No és aquest el cas d’Espanya, com tothom sap. Les lleis de Memòria Històrica han provocat llargues polèmiques i mai no s’han aprovat per unanimitat. Tampoc la condemna del franquisme ha unit en el Congrés a totes les forces polítiques. De la mateixa manera que encara campen pel carrer torturadors del temps de Franco, amb medalles i retribucions extra.
El mal del pensament espanyol de dretes és que, amb honorables excepcions, no va lluitar contra el feixisme. Al contrari, va conviure amb ell o el va estalonar fins al dia de la mort del dictador. I aquest és un mal punt de partida per poder entendre i practicar la democràcia. I per formar partits homologables amb els tradicionals d’Europa.
Seria injust dir que no ha existit una voluntat de fer aquesta transformació i que no hi ha hagut personalitats i moments en què es podia arribar a creure que s’havia aconseguit. Però el panorama actual no inspira optimisme. Al contrari, el discurs oficial del PP i de Ciudadanos recorden massa les èpoques més negres de la història d’Espanya. I les aliances que han fet a Andalusia, ho confirmen.
La política no pot tenir per fonament ni la mentida i ni la desqualificació sistemàtica de l’adversari. Els polítics no es poden comportar com a vulgars salva pàtries, més preocupats per exagerar els temors col·lectius que per donar-los solució. Més interessats a donar carnassa que en raonar cada conflicte. I alerta, perquè és en aquests ambients on millor es congria el feixisme.
Cada dia mos arriben declaracions, notícies i opinions que van en aquest sentit. I que són males de distingir de la realitat quan l’ambient ja és favorable a la mentida i als crits. Són fàcils de reconèixer quan arriben d’enfora, però difícils quan són de prop. Les mentides de Trump, a Espanya les podria veure un cec. Però, i les que neixen aquí? Les que dominen portades de diaris i programes de televisió?
És que mos hem de creure que la majoria de denúncies de dones per agressió són falses, quan està demostrat que açò no succeeix ni en l’1 per cent dels casos? O que els immigrants saturen la sanitat pública, quan està verificat que són els que més poc l’empren? O que a Catalunya es prohibeix el castellà, quan és la llengua habitual de la meitat de la seva població?
O, ja que està de moda rallar de Catalunya. Són terroristes els CDR, quan una setmana de vaga dels taxistes ha provocat més talls de circulació i enfrontaments amb la policia que aquells en tot el temps que fa que existeixen? Té justificació que La Manada campi pel carrer i que els al·lots d’Altsasu siguin a la presó?
Així és que, si no volem que mos netegin el cervell, és qüestió d’anar vius i contrastar amb la realitat cada disbarat que mos volen fer creure. I amb el sentit comú. Perquè si no ho feim així, pot succeir que un dia tornin a guanyar la partida el pensament únic i la ignorància.
