Ara va de judici polític. El més transcendent que s’ha fet a Espanya des que va tornar la democràcia. En temps de Franco se’n van celebrar molts, encara que és insultar la justícia anomenar-los judicis, perquè no tenien cap garantia d’imparcialitat. Amb la guerra ja finalitzada van ser condemnades a mort i executades entre 30.000 i 50.000 persones, segons les fonts. Les darreres, el setembre de 1975.
Si aquells judicis van consternar el món occidental, el que hi haurà ara el té preocupat. Com també sembla preocupat -i nerviós- el Tribunal Suprem que l’haurà de presidir i dictar la sentència. Sap que de les seves decisions dependrà la imatge exterior d’Espanya, que pot recuperar credibilitat o perdre-la definitivament. I sap que si no va viu, les seves resolucions acabaran davant el Tribunal Europeu de Drets Humans.
També està espantat el Govern, que repeteix massa vegades que la justícia espanyola és independent, tantes que fa pensar que no s’ho acaba de creure. Com també ho fa pensar que, precisament ara, el ministre Borrell es gasti 300.000 euros per dir al món, en format de vídeo, que Espanya és la millor democràcia que mai no s’ha vist.
La cridòria d’aquests mesos no ajuda a confiar en la imparcialitat del judici. Hem sentit massa vegades que se jutja un «cop d’estat». Qui no vulgui ser fanàtic, que s’informi, i entendrà que de cop d’estat no n’hi ha hagut cap. També hem sentit massa insults contra els acusats, floretes com que són terroristes o nazis. Tot en la línia de condemnar-los abans de ser jutjats.
Ai Déu meu! En deu dies, els taxistes de Madrid han provocat més conflictes públics que el nacionalisme català en els deu anys que fa que reclama que l’escoltin. I els primers sorpresos per les acusacions que pesen damunt els imputats van ser els jutges belgues i alemanys, quan van rebre l’ordre d’extradició del president Puigdemont... Naturalment, no la van poder acceptar. I Espanya la va acabar retirant.
I ara el Tribunal Suprem espanyol té damunt la taula el mateix problema. Perquè seguim igual: les acusacions no encaixen amb els fets que haurà de jutjar. I el relat que les sustenta no coincideix amb la realitat que s’ha viscut. Ni violència ni conspiració. Van ser tan públiques totes les actuacions del Parlament i del Govern de la Generalitat, que sembla impossible que s’hagin pogut tergiversar fins al punt que s’ha fet.
S’han pronunciat tants de juristes, espanyols i d’arreu, que costa de creure que el Tribunal Suprem pugui emetre una sentència diferent de la que ja van avançar els jutges alemanys en el cas Puigdemont. I ni la celebració del referèndum podria anar més enllà d’una sanció menor, quan és sabut que l’Estat espanyol els va despenalitzar l’any 2005. Però està clar que no és aquest el resultat que espera el tripartit del «A por ellos!».
2 És evident l’expectació dels 600 periodistes d’arreu del món que seguiran el judici. I d’entrada ja els ha fet mala pinta que el Tribunal Suprem no autoritzi la presència d’observadors internacionals i que no accepti algunes proves i alguns testimonis que els acusats consideren de destacada importància. Com el cap de la Guàrdia Civil que mentre redactava l’atestat del cas, escampava missatges partidistes per la xerxa. O el senador popular que afirmava que el PP controlarà el judici per darrere...
També és motiu de reflexió que després de més d’un any de presó preventiva, se sotmeti els acusats a un calendari pervers en què només tindran 6 dies per preparar la seva defensa. I que matí i vespre hauran de fer 90 quilòmetres -entre la presó el jutjat- dins l’autocar de gàbies de 90 cm d’amplada que van estrenar en el viatge a Madrid. I en què potser la Guàrdia Civil els continuarà amenitzant amb música i comentaris impertinents.
Tanmateix, les infinites mostres de suport que han rebut durant aquests mesos, sembla que els han reforçat. Se saben membres d’un Govern i presidenta d’un Parlament elegits de forma democràtica. O representants de la societat civil, en el cas de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. I pel que sembla, no van al judici amb la intenció de defensar-se de cap delicte. I sí en canvi a rallar de llibertat, de democràcia i de drets humans, de tot allò que els han privat durant aquest any i mig.
