La setmana passada es van sentir coses molt grosses en aquest país. I pitjor encara: a l’ombra de les que estan succeint a Veneçuela, on sembla que tot s’hi val. Allà ni Constitució ni punyetes. Un bon cop d’Estat, demana el senyor Trump, i darrere seu molts Estats europeus, amb l’entusiasme dels que aquí s’omplen la boca de ‘legalitat’.
Sentir el senyor Casado del PP, per força ha d’haver inquietat a qualsevol persona que es consideri demòcrata. Ni al president de Veneçuela ha dedicat desqualificacions tan greus com les que ha dirigit contra el president Sánchez. I mentrestant, amb els seus aliats Ciudadanos i Vox, estava preparant la manifestació de Madrid, que havia de ser tan multitudinària que provocaria la caiguda del govern...
No exager. El senyor Casado ha arribat a dir que el senyor Sánchez és colpista, «felón» -que vol dir traïdor-, president il·legítim i responsable d’alta traïció. Aquestes dues darrers acusacions totes soles, si fossin certes, ja haurien estat motiu suficient per revocar un president. Però està clar que són tan falses com el títol universitari del senyor Casado.
Si alguna cosa ha quedat clara és que el tripartit del «A por ellos» no aspira a un país de convivència, en què les disputes es resolguin a través del diàleg. I està disposat a torpedinar qualsevol intent del govern en aquest sentit. Volen fer creure que el conflicte de Catalunya es resol per la força, sense participació dels representants democràtics dels catalans.
Bé. És cert que segueixen la vella tradició dels governants espanyols que, amb aquest argument, van anar perdent cada una de les colònies d’Amèrica, que en tantes ocasions van bombardejar Barcelona i que han duit a la presó o l’exili la majoria dels presidents de la Generalitat contemporània. Però que mai no han resolt el conflicte. Ni els quaranta anys de dictadura franquista ho van aconseguir.
El mal és que l’altra cosa que també ha quedat clara, és que l’actual govern no té la determinació suficient per abordar el problema amb totes les seves conseqüències -que és l’única manera de resoldre un problema. Que vol i dol, i que té darrera unes mòmies sagrades que ja fa anys que van canviar l’americana de pana de progre pels consells d’administració d’empresa, però que continuen remenant dins el PSOE.
Potser perquè a la gent encara li queda una mica de memòria del passat, la gran manifestació que havia d’acabar amb el govern del president Sánchez ha estat un fracàs. Ciudadanos, Vox i el PP, junts i ben avinguts, li han dedicat l’ànima. Han escampat les mentides més escandaloses per atraure públic, han organitzat viatges des de tota la Península. I així i tot, els seus manifestants haurien cabut dins un camp de futbol. Allò que havia de ser una bomba ha resultat que era un petard.
Faria bé el senyor sánchez de reflexionar sobre què vol dir açò. Potser la societat espanyola no té tantes ganes de tornar a viure en un enfony, com mos volen fer creure amb tanta proclama reaccionària. I que allò que demana el país no és recular en tots els avenços democràtics d’aquests darrers anys, sinó més democràcia -amb totes les seves conseqüències.
Però també és cert que el panorama polític no farà net mentre no acabi el judici que ahir va començar. Un judici en què diven que es jutja un intent de cop d’Estat, però en el que ningú no ha vist ni violència ni armes. Simplement, urnes. Un judici que diven que no és polític, però que té commocionada la política del país i que centra l’atenció política de mig món.
Per desgràcia, serà el resultat d’aquest judici, i no la política, qui marcarà el futur d’Espanya i la seva imatge davant el món. Aquest és el problema que tenim avui. Que la manca de voluntat de voler resoldre per la via del diàleg i el debat un conflicte que és històric, una vegada més ha posa el país contra les cordes.
De moment, una cosa positiva: la bomba era un petard.
