Quan vas pel món, és freqüent de trobar gent sobrada, d’aquella que de tot en sap més que les persones. Però que en realitat, si parla és perquè té boca.
És per exemple quan et rallen de Menorca -ara tothom coneix Menorca- i en saben tant que veus que no en saben res. I et demanen amb aquella cara de suficiència i com per rematar la cosa, que diguis quina alçada fa el Toro. Jo la resposta la vaig aprendre fa temps i us puc assegurar que els deix tan descol·locats que canvien de tema.
- Clar que ho diré -responc-, fa 13 metros més que la muntanya més alta de Bielorússia, un país tan gran com mitja península Ibèrica.
I és que la gent que va de sobrada, no sol entendre que en aquest món tot és relatiu. I que si la cosa va de mides, encara més. A Menorca, el Toro és la muntanya més alta i en aquest rànquing no té competidor. I té encara l’encert d’estar enmig de l’Illa, de tal manera que la guaites des de qualsevol banda.
Aquesta reflexió es pot aplicar a bonibé tot. La importància de les coses sempre depèn d’allà on les situes. El xinès és la llengua més parlada del món, no hi ha dubte, però si només ralles xinès, a Menorca ho passaràs magre. És qüestió que t’apuntis ràpidament a una acadèmia d’idiomes, perquè els idiomes es poden aprendre.
Amb el judici que s’està celebrant a Madrid, succeeix una cosa semblant. I no és solament la llengua allò que separa als fiscals i als acusats, sinó la seva percepció del món. Quan el fiscal escolta amb estranyesa les explicacions de Jordi Sánchez sobre el protagonisme dels voluntaris en les manifestacions, veus que no ho pot entendre.
Però tothom que viu a Catalunya ho sap, el paper que juguen el voluntariat en tota casta d’actes cívics. Sap que n’hi ha milers i que apareixen al primer crit, que són gent major o de mitjana edat, i que posen ordre allà on faci falta. I que és difícil que qualcú no respecti les seves indicacions. Van ser el secret de l’èxit dels Jocs Olímpics i de les manifestacions milionàries dels 11 de setembre.
Amb la mateixa estranyesa, el fiscal repassava el conseller Quim Forn quan aquest li explicava la col·laboració entre els mossos d’esquadra i els interlocutors, per bé que és una pràctica de totes les policies modernes del món. A Catalunya, quan hi ha un conflicte, la norma és que s’estableixi un diàleg entre les forces de l’ordre i uns representants d’aquells que protesten. I és així com, la majoria de les vegades, es poden evitar mals majors que altres policies accepten.
Encara més cara de sorpresa va posar el fiscal quan el conseller Jordi Turull li deia que ell no va saber mai on eren les urnes, però que estava convençut que el dia del referèndum apareixerien. I és que el fiscal potser no sap que a Catalunya la gent té una llarga tradició d’haver d’actuar sempre al marge dels governs, perquè no en tenia o perquè li eren contraris. I que n’ha adquirit la pràctica en tots els camps.
Poques coses hi ha a Catalunya que no siguin el resultat de la iniciativa privada, sense favors reials ni privilegis, sense subvencions ni ajudes. Des del primer ferrocarril fins a les autopistes. Des del Liceu fins al Palau de la Música. Des de la Sagrada Família fins al Barça. Des dels Castellers fins a l’Hospital de Sant Pau.
Darrere hi ha una societat ben articulada, que va de baix a dalt, que té noms propis però que sobretot té una energia sense límits, de persones anònimes, capaces de fer possibles tots els miracles. Òrfena d’Estat i de govern durant segles, no ha deixat de ser un dels països més rics i dinàmics d’Europa, i aquests dies ho torna a demostrar amb el principal congrés de tecnologia del món.
A Madrid l’Estat està jutjant el govern i la societat catalana, i cada dia que passa, més es demostra que rallen des de dos mons diferents. Organitzacions cíviques com l’Assemblea Nacional Catalana o Òmnium Cultural, que serien homologables en qualsevol país europeu, aquí sembla que siguin bonibé delinqüents. I les manifestacions i accions de protesta pacífiques, reconegudes per tots els drets internacionals, actes delictius.
Clar que mentre Catalunya segueix en directe (ràdios i televisions) cada detall del judici, sembla que les cadenes espanyoles no han demostrat gaire interès. I és una llàstima, perquè esteim assistint al millor debat polític sobre la democràcia que ha pogut presenciar Espanya. La pena és que es fa a costa d’unes persones honestes i pacífiques que són jutjades com si fossin terroristes i que, d’entrada, ja semblen sentenciades.
I per paga, els fiscals no saben ni pronunciar els seus llinatges.
