L’unionisme ha decidit fugir en desbandada. Han embogit. Em recorden un documental de Walt Disney sobre els lèmmings que va guanyar un Òscar l’any 1959 i que al final es va descobrir que estava basat en una notícia falsa, provocada; amb guió incorporat. «Infern blanc», es titulava.
El documental fake es va engendrar d’una manera falsària. L’equip de rodatge va anar al Canadà i va pagar a uns fillets inuits perquè cacessin una gran quantitat d’aquests petits i prodigiosos rosegadors. Els van amollar a la vora del riu Bow, prop de Calgary, a la part interior del Canadà, una zona que, a més a més, no és el seu hàbitat natural. Llavors van muntar tota la seqüència amb plataformes giratòries, neu i plans tancats per simular un suïcidi massiu dels lèmmings llançant-se desesperats per un penya-segat de l’Oceà Àrtic. La ficció continuava i la llegenda era dramatitzada amb una barca d’incauts pescadors que es veia inundada per una pluja de lèmmings que enfonsava l’embarcació primària i se’n duia a les profunditats els sorpresos tripulants. Els lèmmings supervivents nedaven i nedaven incansables cap a l’horitzó fins a l’extinció.
La realitat és que no es va produir cap suïcidi en massa: els lèmmings van ser acorralats i llançats deliberadament a l’aigua. L’argument humà que justificava aquesta bogeria col·lectiva es va fer recaure en la superpoblació. Quan els lèmmings trobaven un excedent de menjar a la tundra -s’alimenten de fulles, escorces, llavors, líquens i molses- es reproduïen amb alegria i prodigalitat. Si arribava un mal any per culpa de la meteorologia els lèmmings embogien per la manca de menjar i se suïcidaven de manera col·lectiva tirant-se penya-segat avall.
El documental de Walt Disney va provocar un autèntic trauma en molts integrants de la meva generació que vam veure el documental. Trauma que es va veure mitigat anys més tard quan, l’any 1983, una investigació realitzada per la productora Canadian Broadcasting Corporation va concloure que l’escena dels lèmmings havia estat fruit d’una cruel i sàdica manipulació.
Arri, arri somereta. Anirem a Son Bell-lloquet i veurem en Carles Puigdemont qui fa coques amb suquet. Arri, arri somereta. Anirem a Waterloo i veurem en Napoleó qui fa coques amb arrop.
Inés Arrimadas, per edat, és més jove, no es devia veure afectada per l’impacte d’aquest fake documental. Si l’hagués vist, escalivada o traumatitzada, no hagués fugit com un pollastre sense cap de Catalunya deixant a l’estacada els seus 1.102.099 votants que la van escollir com a la seva favorita per presidir la Generalitat. Va fracassar i va decidir la passada setmana fugir de Catalunya per refugiar-se a Madrid.
Quan inicies una fugida, sobretot si és una escapada relacionada amb el màrqueting i les notícies falses, ja no et pots aturar com no es va poder parar el director del documental «Infern blanc» James Algar. Has d’avançar, has d’avançar, has de continuar amb el teu relat fals a mesura que vas augmentant les teves files de seguidors amb nous votants.
Més sensata que els lèmmings del documental, Inés Arrimadas no s’ha dirigit aquest passat cap de setmana cap a la mar. Ha dirigit els seus seguidors i al seu equip a l’interior del continent europeu. Uf! Ha agafat un cotxe i ha anat a l’aeroport. Ha esperat asseguda per poder embarcar, ha pujat a l’avió, ha aterrat a Brussel·les, ha agafat un segon cotxe, s’ha dirigit a Waterloo, ha desplegat una pancarta, ha fet un discurs de deu minuts davant un públic escàs, pràcticament inexistent, i una trentena de mitjans de comunicació, i ha tornat a fugir, aquesta vegada cap al sud-oest, fent el mateix ritual i seguint el mateix protocol.
Aquí, abans de continuar amb la folla cursa dels lèmmings cap a l’extinció, un incís: per què Inés Arrimadas es dirigeix a un indret, la Casa de la República Catalana a Waterloo, si diu que no existeix? Com es pot comprar un bitllet d’avió i dirigir-se a un lloc inexistent? És una bogeria contumaç i major que la bogeria dels lèmmings. Els segons van ser empesos, obligats, a cometre-la. Els primers hi han anat voluntàriament! Marc Augé, el creador del concepte de no-lloc, que en deu pensar d’una expedició que es dirigeix a un lloc que no existeix? Fonts mal informades m’han assegurat que han vist Marc Augé disfressat de lèmming a la vora del riu Bow, a l’interior del Canadà, cercant un penya-segat prou alt des del qual poder saltar a la mar.
La fugida com un art. L’art de la fuga. La personificació per part d’un partit del neguit de Harry Angstrom, el protagonista de la novel·la de John Updike «Corre, conill». Ha de ser extenuant. Quan crees un estil ets esclau d’aquest estil i ja no el pots abandonar. Va succeir durant l’entrega dels premis Ciutat de Barcelona. Què va passar? Sí! Els regidors de Ciutadans van fugir! Arri, arri, somereta. Anirem a Son Bell-lloquet i veurem en Josep Pedrals qui fa coques amb suquet. Arri, arri, somereta. Anirem a Son Granot i veurem en Jesús Rodríguez qui fa coques amb arrop. El problema de fugir constantment és passar de llis. A Inés Arrimadas ja li ha succeït amb la presidència de la Generalitat. Fins a l’infinit i més enllà. No és necessari recordar que Buzz Lightyear era una joguina.
ARRI. Interjecció que es pronuncia per fer caminar les bísties de càrrega.
