Segons sa teoria occitanista, es menorquí seria una varietat lingüística de sa llengua d’oc o occità que dugueren a ses Balears es conquistadors i repobladors en es segle XIII, majoritàriament catalans i occitans. Com reconeix August Rafanell a La il·lusió occitana, fins a finals des segle XIX i principis des segle XX s’immensa majoria de sa Romanística internacional defensava que es català era un dialecte de s’occità (concretament, des provençal). Ho reconeixen Martínez Arrieta i Domergue Sumien a Els lligams entre català i occità: «Durant el segle XX ha esdevingut habitual la consideració del català com a llengua romànica independent i autònoma. Tanmateix, cal dir que aquesta situació no s’ha produït de manera immediata, abans que un grup d’intel·lectuals catalans, guiats per Fabra, declaressin solemnement la independència de la seva llenga el 1934» (…) «Hi ha tota una fenomenologia de tipus fonètic i morfosintàctic del català que retrobem dins de tot l’arc que representen els parlars de la llengua d’oc.» Ja en es segle XIV, Dant Alighieri a De vulgari eloquentia, autor de sa primera classificació de ses llengües romàniques, va distingir aquestes en tres idiomes: sa llengua de sí (s’italià), sa llengua d’oïl (es francès) i sa llengua d’oc (s’occità).
S’origen occità des català ha estat una teoria defensada per il·lustres filòlegs com Antoni M. Alcover, Milà i Fontanals, W. Meyer-Lübke, E. Bourciez o A. Morel-Fatio. Com diu Arrieta: «En un primer moment, sobretot en el segle XIX, es considerava el català com una variant de l’occità. El primer lingüista a emetre aquesta opinió va ser Morel-Fatio (1888). Segons ell, durant els segles VIII i IX, després de la fundació de la Marca Hispànica, un parlar occità s’hi va trasplantar i, a través de la Reconquesta, es va establir per tot el territori català. Aquest plantejament va generar un corrent d’opinió seguit per destacats lingüistes: W. Meyer-Lübke (1890-1902) defensava també que l’occità havia estat portat al sud pirinenc pels àrabs en la seva fugida de l’antiga Septimània, E Bourciez (1910), G. Rohlfs….»
Es reconegut estudiós catalanista Antoni Badia i Margarit (1984) admet «…el fet evident que una gran majoria de trets evolutius (fonètico-morfològico-sinàtics) i de criteris lèxics són comuns a ambdues llengües (occità i català).» Lo mateix diu un altre mestre de sa llengua catalana, Joan Coromines (1954): «… hi ha, en canvi, una semblança pregona, i molt més gran certament que cap altra llengua de la família, entre el català i la llengua d’Oc.» Fins i tot Francesc de Borja Moll (1974) reconeix s’origen occitànic des català: «pot ésser que originàriament el català formàs una unitat amb les parles occitanes o de llengua d’oc (provençal, llemosí, gascó).»
És cert que Mossèn Alcover va esser un defensor a ultrança de s’unitat de sa llengua, però sobre sa seua vida i obra, es catalanisme mos amaga coses fonamentals. Alcover era un convençut de s’origen occità de sa nostra llengua. Considerava que es català era una varietat de sa llengua d’oc.
Massot i Muntaner diu que segons ell Catalunya formà un «estol idiomátich, no amb les altres regions espanyoles, sino amb les del migdía de France», i que Alcover no vacil·lava a dir que «la llengua d’Oc, la nostra, es la més antiga de totes les neollatines». Parlant des juraments d’Estrasburg, va arribar a afirmar que eren «un monument de la nostra llengua», i s’arribaria a enfrontar amb Ramón Menéndez Pidal sostenint que «el francès, el castellá, el galaych-portugués y l’italía son més moderns que la llengua d’oc, això es, la nostra.»
Mossèn Alcover tenia molt clar que «el catalá, el provensal, el tolosá narbonés, el llemosí, l’alvernyés, el gascó y el vianés constituien la llengua d’oc». No obstant, i com hem dit més amunt, és ver que Alcover creia que sa «varietat catalana» de sa llengua d’oc «va cobrar ja a n-el sitgle XII una importáncia fora moda, entre altres causes, perque’l poble qui la parlava, se va fer el primer y el més poderós y eczuberant de tots els pobles occitánichs (…), y durant el sitgle XIII arribá a potència de primer orde, y s’hi mantengué fins que’s va unir amb Castella… .»
Es català i s’occità eren es mateix idioma a s’Edat Mitja. Ho demostra també es fet que a Catalunya deien hoc per dir sí fins a finals des segle XIV, com documenta Mateu Cañellas a Sa llengo de sa Pàtria Mallorquina: s’herència des Rum. Basta veure s’obra Lo sompni (1398) de Bernat Metge, un des primers escriptors de prosa catalana: «Mon pensat era que faent bones obres hi entràs hom. - Hoc, mes, qui fa bones obres?.» Es nous pobladors catalans, rossellonesos i occitans durien sa llengua d’oc a Mallorca. Per açò Ramon Llull escriu a Blanquerna (1283): «¿Has riquea? Respòs que hoc, amor. ¿Has pobrea? Hoc, amor.» No serà fins a principi des segle XIV, l’any 1303, que apareixerà per primera vegada sa denominació de romanç catalanesch, boni bé cent anys després de sa conquista de ses Balears per part d’en Jaume I. Per tant, ¿com és possible que Jaume I dugués sa llengua catalana a ses Balears el 1229, si aquesta encara no existia?
