A la cantonada hi havia un local ocupat, i prou que funcionava com un casal de gent jove. Hi feien reunions, hi convidaven tothom, hi feien vida allà on abans només hi havia pols i rates, el banc.
A poc d’assabentar-me’n, amb l’excusa pueril, o senil, de regalar-los un aparell de música, hi vaig entrar. Vam xerrar una bona estona. Em van tractar correctament, nois i noies d’aspecte ben normal i d’idees ben clares.
M’explicaven que volien oportunitats, perspectives. Em deien que estaven segurs que encara és possible un món millor, més just i més ben repartit. Tota la raó del món.
Vaig veure que tenien les idees, i la sang, i la potència, i la força, i les ganes de fer, de començar, d’alçar el vol. El banc, però, no els deixaria fer perquè poc després s’estimaria més tornar el local a la pols i a les rates, que no pas donar-los una oportunitat.
Dins ja era tot prou net. Hi havia unes cadires i unes taules d’aspecte bancari, i sobretot hi havia llibres, tot de llibres en ús, ben posats sobre unes prestatgeries que també semblaven bancàries. Em va agradar, l’ambient era de confiança.
El local va romandre buit durant anys. Abans hi havia un banc. Buit, omplint-se de pols i de rates, fins on puc saber aquest local continua que és propietat d’un banc, o tal vegada d’un fons voltor, que és tres quarts del mateix. Tots dos fan especulació pura i dura, cruel i salvatge, tot i les persones, més enllà de les persones.
Un dia, aprofitant que no hi eren, van venir i van tancar portes i finestres amb gruixudes planxes de ferro, enganxades amb soldadura. No van buidar el local, sino que el van ferrar amb tot el que hi havia a dins: mobles, llibres, roba, il·lusions, vida.
Els bancs van retenir com a botí un gran conjunt de propietats, habitatges. Persones van acabar al carrer, habitatges van acabar al banc dolent, que per definició és un ens per a l’especulació.
Ara, els bancs van vendre els habitatges que tenien en cartera i que oferien per internet. A un preu molt inferior, els bancs van vendre aquests habitatges als fons voltor. Consulteu la premsa, si us plau. El preu de venda ha estat un 50 per cent inferior, i fins i tot un 75 per cent de descompte.
Aquests milers d’habitatges continuen en venda a través dels mateixos portals d’internet, i encara que van canviar de mans a preu de ganga, continuen a la venda amb el mateix preu que abans. El negoci per al fons voltor és, per tant, gegantí. La maldat, també.
L’especulació és legal, però necessita la complicitat entre banquers i polítics. L’ocupació d’un local o un pis, buits per mor de l’especulació, en canvi, no és legal, i sembla cosa escandalosa.
La cosa escandalosa, però, és el fet que els bancs van estimar-se més vendre milers d’habitatges a fons voltor, a un preu mínim, que no pas vendre o llogar aquests mateixos habitatges, a un preu igual de mínim, a les moltes persones que busquen habitatge.
Hi ha una maldat majúscula en la complicitat entre polítics i banquers per mantenir l’especulació. L’especulació destrueix persones i famílies, ciutats, illes i pobles. Destrueix la confiança i la convivència social perquè fa que tot sigui cada cop més car, inaccessible. Fa que les diferències siguin cada cop més profundes.
Menorca i Barcelona són ben a dins d’aquesta espiral. L’autoritat li dona prioritat a l’especulació, a la qual protegeix legalment, alhora que margina ara el necessari, ara el vulnerable.
En el cas menorquí, prou que es veu que l’Illa ha perdut bona part de la capacitat d’atracció de persones i famílies, professionals, col·lectius que són prou necessaris, per manca de lloguers accessibles. És a dir, per mor de l’especulació, turística, immobiliària.
Aquesta especulació sembla que li agrada més a l’autoritat que no pas la perspectiva d’atraure les persones que Menorca necessita. D’això, se’n diu complicitat, i té nom i llinatges. I provoca comportaments incívics que són força comprensibles.
Si fos el cas, sí que jo mateix ocuparia un local buit, o un habitatge tancat per a l’especulació. És clar que ho faria de tal manera que fer-me fora fos difícil. Ningú és ximple.
Ho faria perquè si no hi ha el dret d’ocupar allò buit, tampoc no hi ha el dret de deixar-lo buit només per fer-ne diners i encarir en conseqüència els habitatges dels voltants.
www.bello.cat / jordibell@gmail.com
