Aquesta setmana s’han complert 15 anys de l’11-M, l’atemptat que va costar la vida a quasi dues-centes persones a Madrid, i deixar prop de dues mil ferides. Aquell maleït dia va néixer, baix el meu punt de vista, la primera desconfiança greu dels ciutadans envers la classe política. Després, vam anar sumant: corrupció, credibilitat individual, missatges en xarxes socials, les lluites personals dintre dels mateixos partits, o els eslògans, que ens han conduït a la situació de descrèdit d’avui.
Estan tan desencertats els nostres representants polítics, perquè puguem sentir-nos defraudats? Justifica el pessimisme ciutadà? Sí.
Els mitjans de comunicació, la premsa diària, la ràdio i la televisió, formen part del meu temps, són presents des que em llevo pel dematí, fins que em vaig a dormir. Al llarg del dia, també consulto un parell de vegades les xarxes socials, el termòmetre de les idees individuals. Ja hi ha moments que desconnecto. No suport qualcuns comportaments o debats, influències editorials que fan vestits a mida, o certes declaracions al Facebook, Instagram o Twitter que em fan empegueir.
Estem avorrits, i la desconfiança en la política és perillosa. El desinterès provoca l’abstencionisme i ningú tindrà dret a queixar-se si amb la seva indiferència afavoreix el vot al pitjor de tots els enemics, que és la mort política del país.
Necessitem creure, com deia en Gandhi, que «el que dius i el que fas estiguin en harmonia».
