Quants vots es guanyen per cada cartell electoral? És una incògnita. Segurament pocs. La meva descendent número tres em suggereix que voti un partit concret perquè regala coses molt polides. És l’impacte del merchandising, però els fillets no voten. El dubte és si entre els adults hi ha molt o poc vot infantil. Per si de cas, ni els partits més outsiders renuncien a la imatge corporativa, a ser al carrer.
Els cartells donen molt de si. El PSOE ha passat del neutre «Compromís» de fa quatre anys a l’enèrgic «Sempre endavant» de la continuïtat. Opta per primeríssims plans amb fons blanc, tipus fotografia de DNI, amb un excés de postproducció que ha distorsionat les imatges de Francina Armengol i Catalina Cladera. Semblen les seves cosines pijas més que elles mateixes. Els candidats locals se n’han lliurat i apareixen més autèntics.
També s’han lliurat els candidats menorquins del PP d’imitar el signe inquietant de Biel Company amb la mà, fent un cercle amb l’índex i el polze que dona peu a mil interpretacions malicioses. Es desmarquen així de Mallorca i de les previsibles befes sobre el gest (a l’aferrada de cartells del PSOE a Maó van ser trending topic). De la decisió de fa quatre anys, «Anam x feina», a l’eficàcia modesta del «Ho farem bé», senzillesa que es redunda amb uns noms de candidats escrits sense cap majúscula. Curiós: el 2015 va ser tot el contrari. Águeda Reynés es rebel·la contra el fons blau corporatiu i apareix en un escenari local de collita pròpia. Demostra personalitat.
De la resta, destaca l’ambigüitat de l’ús de la paraula «centre» a la cartelleria d’Unidas Podemos. La quantitat de possibles sinònims del concepte evidencia que no és una ambigüitat involuntària en una frase que arrodoneix un cartell que sembla el d’una pel·lícula de costumisme familiar. Més per Menorca repeteix l’estil de 2015 que tan bé li va anar, amb vestuari blanc i fotografies de mig cos. Són futur, diuen. Serà un futur sense cartells electorals? Continuarà.
