TW

Ara que el carro dels pactes per governar sembla que ha de sortir (perífrasis prospectiva explica la doctora Rigau al TS) de l’enfanga i enfilar les roderes del camí, els partits estudien les accions que durant el primer any embocaran i durant els altres tres consolidaran. Sempre, clar, que no hi hagi regirons en l’atzarós trajecte. Açò és el que deuen fer (possibilitat) perquè haurien de fer-ho (obligatorietat). Aquesta conjuntura convida les formacions que, si més no nominalment, es reclamen del socialisme (PSOE, PSM-MÉS, Unidas Podemos) a reflexionar. Proposaria (qui som jo per proposar?) que ho fessin sobre la necessària confluència de l’acció de govern amb la participació ciutadana. El futur no és en el passat, com creu qualque sector espanyolista; però la història ensenya. Un punt dels documents d’abril de 1968 del Partit Comunista de Txecoslovàquia deia: «La democràcia socialista no és una còpia del parlamentarisme, típic de la democràcia liberal. Es tracta d’augmentar la independència real de les organitzacions socials, la representació dels interessos diversos, de convertir els òrgans representatius de l’estat, fins al Parlament, en el lloc o seu, on efectivament es formin les decisions polítiques».

És ver que aquells propòsits magnífics dels comunistes centreeuropeus van ser aixafats la nit del 20 al 21 d’agost de 1968 pels tancs soviètics i Dubcek i altres persones claus en la línia del «socialisme en llibertat» van rebre un gravíssim escarment per haver gosat plantar cara al «socialisme real»: arrestats, llargament empresonats i enviats a la Unió Soviètica.

Noticias relacionadas

No és segur que la història admeti paral·lelismes però, potser, la «democràcia realment existent» espanyola faci un camí semblant al cop de Praga amb els agosarats catalans que van dir prou, pacíficament, a anys de tractament supremacista per part de les elits extractives. La doctrina Bréjnev de sobirania limitada afirmava que quan forces hostils amenaçassin enderrocar el règim d’un país del Pacte de Varsòvia, l’afer no concernia només el país afectat sinó al conjunt de tots els soviètics, és a dir, al Kremlin, a Moscú. Doncs, Madrid (metonímia de les capes dirigents espanyoles) no admetrà mai cap altre subjecte de sobirania que no sigui «el pueblo español» malgrat que Catalunya i Euskadi hagin demostrat reiteradament llur caràcter nacional propi.

En democràcia, no es governa contra la voluntat de la gent. Els nostres ‘progressistes’ no poden ignorar en l’acció de govern la veu dels moviments ciutadans: ecologistes, docents, laboralistes, creadors culturals, activistes socials...; i també, però no sols, els lobbies turístics.