És evident que no vivim un temps d’empenta ni de confiança en el futur. Al contrari, sembla que tothom estigui a l’expectativa, esperant a veure què succeeix. I segurament és perquè esteim descobrint que el món que mos envolta s’ha tornat un desconegut.
I açò provoca una sensació d’inseguretat que no deixa a ningú indiferent, sigui en l’àmbit que sigui, fins i tot quan rallam del temps, que semblava la cosa més previsible de totes. Ara, si fa més calor de l’habitual, tot d’una pensam que és cosa de l’escalfament que pateix la Terra. I segurament ho és, però tampoc no ho sabem del cert, com tampoc no sabem quines conseqüències tindrà a cinc o deu anys vista.
Tampoc no sabem què succeirà amb la nostra feina, els que en tenen. Perquè ens han explicat que, en pocs anys, bonibé tots els treballs que ara són habituals, hauran desaparegut. I no queda gens clar quines seran les alternatives. Un expert comentava que totes les habilitats que s’aprenen a l’ESO, a dia d’avui ja les pot fer millor una màquina...
Per altra banda, la precarietat laboral a què assistim -amb contractacions que segons he llegit ja es fan per dies- i la misèria de la majoria de sous, no són per animar. Per poder tenir un jaç on dormir, per a molta gent ja no n’hi ha prou amb fer feina. Si alguna cosa és de domini general, és que la majoria de joves difícilment tindran una vida més còmoda que els seus pares. Encara que tenguin més estudis.
En l’àmbit polític la incertesa davant el futur també s’ha fet present. Aquells que van confiar en la Transició i que estaven convençuts que el Regne d’Espanya caminava cap a la democràcia més avançada, avui se senten enganats, si no és que s’han apuntat al carro del nou règim i toca dissimular...
Quaranta anys després d’aquella empenta, l’ONU i Amnistia Internacional han de tornar a denunciar l’existència de presos polítics, i és evident que tenim líders electes a qui s’impedeix que ocupin els seus escons als ajuntaments, als parlaments autònoms, al Congrés o al Parlament europeu.
Què enfora queden aquells temps en què maleíem ETA perquè el terrorisme dificultava la plena expressió democràtica. Sense violència, es pot rallar de tot... mos deien. I ha resultat que no era ver. Sense violència tampoc no es pot parlar de tot. I ara hi ha gent tancada o a l’exili per haver plantejat l’autodeterminació pacíficament, amb urnes i paperetes. Referèndum s’equipara sense vergonya a una cosa pitjor que el terrorisme, ... a cop d’estat.
Aquell Regne d’Espanya que havia de ser modèlic, avui no solament està atrapat per la corrupció i les clavegueres dels Bárcenas i Villarejos i els governs a qui han servit. També envia polítics a la presó. I cantants, i presidents de parlament i activistes socials reconeguts pel seu pacifisme. I si n’hi ha que no hi són, és perquè han triat l’exili, com en aquells temps que voldríem haver pogut oblidar per sempre.
El mateix país que és incapaç de resoldre els seus problemes per la via del diàleg -en aquest cas reclamat durant tants d’anys!-, té l’esquena prou ampla per tractar de «covards» els que s’han estimat més sotmetre’s a la justícia europea que anar a la presó. A una presó preventiva que ja fa fins a dos anys que dura. I la llista dels que no hi són però que estan pendents de judici, és cada dia més llarga. Són centenars de persones!
2 Segurament avui mos podrien donar lliçons tots aquells que no van creure en les bondats de la Transició. Sense haver fet net, no es resol res, deien. I no entenien que es pogués acceptar un monarca que el dictador havia triat com hereu. I que no es canviàs ni la cúpula militar ni la de justícia que havien servit a la dictadura. I que ni tan sols no s’enviàs a judici els torturadors més famosos del règim... Com tampoc no entenien per què no es buidava tot d’una la grotesca tomba del dictador.
Per acabar-ho de complicar, tampoc l’àmbit internacional és avui clar. L’Europa que havia de ser el resum de totes les virtuts de la democràcia fa aigües la miris per on la miris. I si l’objectiu de les grans potències d’Amèrica i Àsia és debilitar-la, tenen un bon aliat ens els partits d’extrema dreta europeus, que ja han ressorgit del passat com a fantasmes i que malden per tancar fronteres i tornar al passat.
Mentrestant, l’amo del món és avui un potentat capritxós -amic dels rics- que tan prest vol acabar amb la pseudodemocràcia de Veneçuela com fa festes amb la dictadura extrema de Corea del Nord, o mos posa en perill de guerra nuclear jugant amb el govern d’Iran. A la vegada que assistim a l’inici d’una època de grans migracions provocades per les guerres i la gana que hem estat incapaços de denunciar.
En definitiva, en aquest context és mal de fer saber com acabarà cada cosa, les més domèstiques i les més generals. En altres temps, situacions turbulentes com aquesta acabaven provocant grans revoltes i fins i tot revolucions, però avui el poder té més armes de persuasió que mai. Passam una mala temporada.
