Al final, quan anam junts, el que té valor no és allò que mos fan fer sinó allò que som capaços de fer. I que poques vegades arriba als mitjans de comunicació, perquè darrere seu no hi sol haver ni interessos econòmics ni promotors que ho puguin lluir com a mèrit seu. Però en canvi té una cosa que és única, la il·lusió, les ganes i el convenciment que sumant esforços tot és possible.
I és que, si miram enrere, cap dels grans canvis positius del nostre món no els han iniciat ni els governants, ni els exèrcits, ni la judicatura ni en general tots aquells qui comanden. Al contrari, la seva feina ha anat més bé pel camí d’aturar-los, perquè no canviàs res, ben escarxotats com estaven en el sistema.
Però la força de la gent, quan està convençuda i veu clar l’objectiu, és imparable. I ho demostren cada dia iniciatives de tota casta, que s’acaben imposant a pesar de les dificultats, i que van transformant la mentalitat del món. Projectes que semblaven impossibles i que cap govern consideraria convenients.
M’ha fet pensar tot açò el disbarat que s’ha viscut aquests dies as Mercadal i a Fornells. I aquí no calen detalls perquè tothom coneix les possibilitats d’aquests pobles i les seves limitacions. I en canvi han estat capaços de culminar un projecte cultural d’unes dimensions extraordinàries. S’han enfrontat per la cara a Hollywood i si no l’han superat, almanco l’han igualat. I no és poca cosa.
Cal molta empenta per embarcar, quanta gent? Cent cinquanta, dues-centes persones?... en una empresa que tenia com a únic objectiu gaudir de l’art, de la música, del ball i de la cançó, a través d’un missatge que continua rompent motlos socials, més que molts de discursos i declaracions de principis.
No és una casualitat que la banda d’aquest municipi tengui tants de membres i tants de joves i que soni tan bé. Darrere hi ha una escola de música que ha arrelat i que ha aportat allò millor que té la música, sensibilitat, concentració, creativitat, treball d’equip... Clama al cel que el sistema educatiu espanyol encara no se n’hagi entemut i que la música continuï essent l’assignatura pobra del currículum.
Però també és cert que per fer possible un espectacle com aquest que ha atordit el centre de Menorca, no n’hi havia prou amb tenir bons músics. Feia falta molta iniciativa -emprenedoria, que ara li diven- i prou coratge per estar convençuts que, quan s’hi posa la voluntat, tot és possible. I a la vista dels resultats, és evident que s’hi ha posat.
Així és com entenc que han anat sorgint decorats, vestimenta, coreografies, llums, un cos de ball impecable i unes veus que en els actors principals eren memorables. I el resultat ha estat aquesta versió pròpia del «Mamma mia» de Hollywood, que ha navegat des de la seva illa grega d’origen per recalar a Fornells i que s’ha expressat sense complexos provincians en el català de la terra.
Una explosió de vitalitat i de poder que desdiu tant de discurs sobre l’actitud dels joves i sobre l’apatia de la nostra societat. Tant si rallam de cultura com de política o d’economia, allò que fa falta són bons projectes. I persones disposades a impulsar-los sense personalismes. I quan açò succeeix, ben segur que la gent respon i hi deixa l’ànima si cal.
Mai no havia vist tantes boques badades as Mercadal. Però és que n’hi havia motiu. Jo encara no l’he poguda tancar. Mamma mia, la gent!
