Xubec, tèquina, guindola, enderrossall, boínder, xarbet, talent, panxó, tià, borinar, al·lota, mom, camamil·la, tramuntana, polit, besada, còdol, fosquet, despús-ahir i escamparel·la són ses paraules que es Consell insular ha triat per fomentar es menorquí a través d’unes estovalles de paper a més de seixanta bars i restaurants que ja s’han adherit a sa campanya batiada com «Paraules Nostres».
S’iniciativa, que surt des Servici d’Assessorament Lingüístic (SAL) des Consell, s’emmarca dins es Pla de Dinamització Lingüística de Menorca (2018-2021) i té com a finalitat «implicar als diferents sectors de la societat menorquina, en aquest cas el sector de la restauració i dels consumidors, en el foment i la salvaguarda de la llengua catalana». Es tracta d’una «petita mostra del lèxic més nostrat» que, en paraules des Consell, vol ajudar a «mantenir vives aquestes paraules en la parla habitual dels menorquins i les menorquines, a més de donar-les a conèixer als catalanoparlants d’altres varietats dialectals i també als parlants d’altres llengües».
Vagi per davant sa meua felicitació a Susana Mora, presidenta des Consell. Independentment de què es Consell encara tengui certa fòbia a emprar sa paraula menorquí per referir-se a sa nostra llengua —cosa que no passa a València, on ses institucions parlen de valencià i llengua valenciana sense complexes—, es tracta d’una tímida però primera passa endavant per promoure ses nostres modalitats. Sense dubte, una campanya molt més simpàtica que aquelles targetes que es Govern va repartir en ets hotels, que només faltava que diguessin «Welcome to Catalonia» i que, com-alre-no, van acabar en es fems. Bé per na Susana.
Després de quatre anys en blanc pes menorquí, i amb un conseller de Cultura més preocupat en viatjar a Barcelona per fer es rendivú an es separatisme a ses manifestacions de s’11 de setembre, es Consell mostra una certa sensibilitat cap as dialecte de Menorca. Ja sigui per sa pressió creixent de Sa Fundació i de cada vegada més menorquins que alcen sa veu perquè es nostro rallar en pla no caigui en oblit, ja sigui perquè després d’anys d’errònies polítiques anormalisadores se n’han entemut que sa gent s’estima es menorquí… benvinguda sia.
Dit açò, és important recordar que sa preservació des menorquí no és només una qüestió de lèxic: ¿què passa amb es nostro article salat, ignorat en aquestes estovalles i de cada vegada emprat més incorrectament per sa jovenea? ¿I amb sa nostra morfologia verbal, per exemple, «si jo cantàs», com escriu Joan Benejam a «Foc i Fum», en tost de «si jo cantés» a la catalana com ja pronuncien sa majoria d’al·lots?
Està molt bé que es Consell fomenti es menorquí a unes estovalles de paper, però no basta. Sa major part de sa senyalisació pública o des comunicats oficials des Consell o dets ajuntaments segueixen arraconant formes correctíssimes que sempre havíem emprat a Menorca per altres que mos són estranyes: ‘ordre’ per ‘orde’, ‘cementiri’ per ‘cementeri’, ‘esport’ per ‘deport’, ‘ajut’ per ‘ajuda’, ‘servei’ per ‘servici’, ‘núvia’ per ‘novia’, ‘baixar’ per ‘davallar’, ‘jo sóc’ per ‘jo som’, ‘sorra’ per ‘arena’, ‘bigoti’ en tost de ‘mostatxo’ —basta veure «la ruta del bigoti» que es va fer en es restaurants de Menorca—, ‘gossos lligats’ en tost de ‘cans fermats’…
Afirma una turista a ses càmeres d’IB3 que «potenciar cualquier forma lingüística, que no se pierda y que se fomente su uso me parece estupendo». Es Consell també diu que vol mantenir vives aquestes paraules en es llenguatge des menorquins. Açò suposaria que es joves no girassin sa llengua i rallassin en pla com es seus pares i avis. Però sa qüestió és, ¿com conservarem ses precioses paraules des menorquí, si no les ensenyam a ses escoles?
