Dilluns de matí a sa Plaça des Mercadal comentàvem que, en aquests dies d’agost, el poble és ple de catalans. I la nosa que fan quan trobes les botigues plenes i les platges saturades! Però també hem fet una reflexió. Què hi deu haver més, catalans a Menorca a l’estiu o menorquins a Catalunya tot l’any? I mos hem mirat fent veure que no ho sabíem, però i tant que ho sabem!
Perquè si a qualque banda han anat els menorquins quan anaven mal dades o quan l’Illa es quedava petita per a les seves aspiracions, és a Catalunya. I sobretot Barcelona, que avui continua plena d’estudiants menorquins i de professionals de les més variades disciplines, nascuts a Menorca. Encara més, també podríem fer una llista, que seria molt llarga, dels menorquins que han contribuït a fer de Catalunya el país avançat del sud d’Europa que avui és.
I açò no és nou, ve de tan enrere que es perd en el temps. En realitat seria difícil entendre la societat menorquina sense la relació amb un territori tan dinàmic com Catalunya. És d’allà, sense renunciar a altres aportacions, d’on va arribar la modernitat que ha marcat la història d’aquesta Illa. Des dels moviments socials, el sindicalisme i els ideals polítics, fins a la renovació pedagògica i el dinamisme cultural.
I no com a resultat de l’imperialisme que denuncien quatre eixelebrats i que s’ha de ser molt mac per creure’s, sinó perquè és a Catalunya on els menorquins han trobat sempre, i tan a prop, material nou per avançar al ritme que demanava el món.
Perquè és evident que el ritme de Menorca no ha estat ni és el dels pobles perduts pel continent ni el de les pobres illes que omplen el Mediterrani. El mèrit històric dels menorquins és haver tingut l’empenta suficient per fer arribar a una illa tan petita els avenços tecnològics i socials que anaven transformant les societats més avançades.
No cal haver viatjat gaire per comprovar que açò és així i no d’una altra manera, per més excepcions que es vulguin forçar. N’hi hauria prou de repassar l’historial de cada família, si és que no volem entretenir-nos amb tots els documents que demostren les relacions econòmiques i intel·lectuals que sempre han vinculat Menorca amb Barcelona.
Per altra banda, no crec que hi hagi gaires llocs al món on els menorquins siguin tan ben rebuts d’entrada. I açò ho sap tothom que hagi posat els peus a Catalunya i hagi dit que és menorquí. Avui encara més, perquè segons sembla es pensen -innocents ells- que som els habitants del darrer paradís...
Per açò subleven les campanyes absurdes de determinats partits contra els catalans. I si periòdicament les hem hagut de suportar, ara sembla que la cosa va més forta que mai. Insensibles a la història i als interessos econòmics de Menorca, pretenen que els assenyalem com si fossin un problema en comptes del col·laborador més pròxim que hem tingut sempre.
Encara que açò ve d’enrere. Aquesta obsessió per fer-nos creure que no tenim la mateixa llengua, n’és un símptoma prou clar. És evident que rallam diferent dels catalans, com els andalusos rallen diferent dels castellans. Però ningú no és tan ase com per dir que no empren el mateix idioma.
Tot ve d’aquest pensament centralista que s’ha volgut apoderar d’Espanya i que és incapaç d’acceptar la diversitat del món. I que pretén que tot allò que considera de la seva propietat, ha de ballar al seu ritme. És un clàssic de la història. Per anul·lar la competència, se l’ha d’esmicolar en fraccions, fins a fer-li perdre la seva entitat.
I aprofiten qualsevol anècdota per involucrar-nos en les seves obsessions anticatalanes, que a part de ser una vergonya, ens perjudiquen en tots els sentits. També en el familiar -bonibé tothom té família a Catalunya- i en l’econòmic, perquè mal aniria si els catalans es cansassin d’aquesta cantarella i mos deixassin de visitar.
Clar que també hi ha una altra cosa que ens uneix i que en canvi al centralisme li encanta, però que no ens diu mai. I és que catalans i menorquins pagam a l’Estat més del que mos retorna. I encara té la barra de criticar que ho haguem de resoldre amb ecotaxes...
