La nostàlgia ha estat històricament font d’energia per molts pensadors i moviments polítics i socials de tots tipus, de dretes i d’esquerres. Amb la voluntat de preservar i recuperar valors considerats heretats del passat i en perill, les ideologies han efectuat lectures de la història per projectar vers el futur programes a la mida dels valors defensats. La majoria de vegades, però, malgrat la recerca empresa de legitimitat històrica, han donat lloc més a noves invencions que a recuperacions plenes. És a dir, al llarg del temps hi han més «neo» i «post» que continuïtats. Sigui com sigui, però, prendre carrera des del passat per fer un salt al futur no sol conduir a res de trencador si no es tenen ben clavats els trampolins en el present, és a dir, es coneixen molt bé les condicions que poden permetre l’èxit.
Vivim en plena retromania. Ho revela l’èxit dels concerts dedicats a Pink Floyd i a Queen a Ciutadella i es Migjorn, respectivament, que han reunit milers de persones. Vivim engatats de nostàlgia per la història, en una temporalitat plana, sense però consciència d’historicitat, és a dir, consciència que cada època històrica, amb les seves formes i estils de viure i pensar és una constel·lació de factors única, fugissera i irrepetible i en conseqüència que també la nostra ho és. Precisament és l’haver assumit que no hi ha alternativa a l’estat present de coses el que fa que ens ofegui una nostàlgia sense consciència històrica, i que produeix estètiques rústegues, vintage i retro, que estan definint la nostra època.
M’interessa el passat en quant em permet veure, per comparació i contrast, la singularitat de la nostra època, la que vivim justament ara, amb les seves formes de vida, contradiccions i conflictes, amb plena consciència que és només una més de les que han esdevingut i esdevindran. Només amb plena consciència del que ens condiciona i és la font de malestar és possible fer polítiques factibles. Amb nostàlgies cegues només hi ha cops de paret o donar voltes com un ase de sínia.
Ben segur amb la millor de les voluntats del món en les darreres setmanes el MENORCA ha donat veu a emprenedors que defensen que caldria que les institucions educatives promoguessin l’emprenedoria per la formació d’empresaris a l’Illa. Així com han acusat les administracions de ser les responsables de la desmotivació empresarial per la gran quantitat de normes que es veuen obligades a respectar els emprenedors. Han recordat, amb nostàlgia, que la nostra terra va ser durant els segles XIX i XX nucli d’empreses i que és una llàstima que ara aquell esperit no es vegi enlloc.
No és possible apel·lar a la història de manera barroera. Cal ser curosos, tant amb les circumstàncies de cada època com amb els seus triomfadors i perdedors. ¿És repetible l’èxit d’aquells empresaris maonesos de la primera meitat del segle XIX que van fer fortuna amb el tràfec americà de negres? No va tenir perdedors aquell negoci? És factible reproduir la indústria de la sabata que va flocar en gran part del segle passat?
Menorca forma part de l’economia món i per aquesta raó és fer volar coloms no tenir en consideració les circumstàncies en les quals ens movem. Si una gran majoria de la població en edat activa voldria ser funcionària, és perquè amb la nova fase del capitalisme globalitzat emprendre un negoci ben segur pot ser més font de pèrdues que de guanys. Amb una competència desfermada a nivell mundial, en la que el factor mà d’obra barata i millores tecnològiques juguen un paper fonamental, és impossible pensar en beneficis a llarg termini. Així i tot, i perquè no hi ha més remei, a l’Illa hi ha un gran nombre d’autònoms que en petits mercats fan el viu-viu, pensant només amb l’avui. Perquè la nostàlgia no sigui exercici eixorc és necessari saber les condicions del qual podem demanar, sempre tocant de peus a terra.
