Llegia un informe de l’INE que diu que un 34 per cent dels ciutadans no es pot permetre les vacacions fora de ca seva, i d’altre 40 per cent fa malabarismes per retornar a la feina i haver gaudit de qualque sortida a restaurants, o participar d’activitats de lleure. La cultura, fins i tot l’esport, també costen doblers. La resta, el 26 per cent, ho viu de Hollywood.
L’estadística, quasi segur, no diferencia aquell col·lectiu que pareix que només recordem en campanyes electorals, les persones amb un grau de dependència molt elevat. Per açò, vull que la reflexió d’avui sigui per a ells, perquè l’estiu no afavoreix el descans dels cuidadors no professionals o familiars.
A l’inrevés, amb escoles que no cobreixen el mateix horari que a l’hivern, centres residencials col·lapsats que no poden brindar serveis d’unitat de respir, o perquè quasi ningú es pot permetre un professional de forma continuada les 24 hores del dia, 7 dies a la setmana. Ells, que mereixen més vacacions que ningú, veuen incrementada la seva feina.
Cal més empatia amb els pares i familiars de grans dependents, que no ho són només per la seva condició física o pels tractaments que els han d’oferir, sinó perquè capten un cúmul de sentiments de manera continuada. Refereixo a la por, estrès, dols continuats, aïllament... on la lluita per dur una vida normal sempre els deixa una marca.
Ens falten més espais, més possibilitats, però -sobretot- més ganes de voler-ho solucionar. Mereixen descans.
