Me diven que avui dimecres o potser demà dijous -no ho sé- comença la campanya electoral. Deu ser ver? Perquè la meva sensació és que ja fa setmanes o mesos que va començar, o pitjor encara, que no s’ha acabat mai.
Per bé que aquesta és una estranya campanya en què el discurs dominant va de judicis, de supressió de drets, de prohibició de partits, de càstigs exemplars, de suspensió d’autonomies... I en què una crema de contenidors s’equipara als 800 assassinats d’ETA i una baralla de bar al terrorisme.
I, en canvi, poca cosa es diu de la precarietat laboral, dels desnonaments, de l’enriquiment d’una minoria mentre els sous no donen ni per llogar casa, de la desesperació d’un jovent que no veu futur... I que quan es rebel·la, arriben la detenció arbitrària i la brutalitat mateixes que vam conèixer en el temps gris.
També m’asseguren aquells que hi entenen que el joc electoral va ara de saber si governarà el PSOE amb l’abstenció del PP o el PP amb l’abstenció del PSOE. Segons qui tengui més vots. Jo no ho sé, si és aquest el joc, però s’admeten apostes.
EN REALITAT AQUEST PAÍS ha donat tantes mostres de desmemòria que tot és possible. Fa dos dies el PSOE podria haver articulat un govern amb Podemos, però no ho va fer. Cada dia enxampen un nou dirigent del PP acusat de corrupció, i els judicis de les trames en què han participat fan professó. Però ara es diu que el votarà més gent que mai...
La desmemòria és tan grossa que han hagut de menester quaranta anys per recordar-se que tenien enterrat un dels dictadors més abjectes d’occident en un mausoleu d’or, i que li pagaven les misses i el manteniment.
Curiosa campanya aquesta, en què es rallarà poc de la nova crisi que arriba i molt d’allò mateix que mos ensenyaven a l’escola quan el dictador s’estava construint el mausoleu d’or: que la cosa més sagrada que hi ha al món és la unitat de la pàtria.
I pobres al·lots, mos feien cantar amb tota la gargamella, al pati de l’escola, les mateixes cançons que ara tornam a sentir a les trobades d’aquest partit que li ha sortit de davall els calçons al PP, Vox. El promotor del currículum educatiu dels toros i la caça a les aules d’Andalusia.
Un país de futur, aquest, en que l’objectiu ja no és l’entesa política entre els contrincants, el diàleg i la llibertat dels pobles que el conformen, sinó mantenir la «sagrada» unió. I què deu voler dir «sagrada» en el segle XXI?
És el retorn a un passat de dol i de misèria, en què el dictador del mausoleu d’or era «Caudillo de España por la gracia de Dios». I devia ser ver, perquè així estava escrit en totes les monedes, tant si eren de pesseta com de ral o de duro.
MENTRESTANT, milions d’espanyols emigraven a Alemanya i milions d’espanyols emigraven a Madrid o a Barcelona per fugir de la fam. «Però els darrers anys la cosa va anar millor», diven el que tenen una memòria selectiva. I clar que va anar millor!
Tan millor que va brollar un jovent que havia perdut la por i que reclamava llibertat. «Què vol aquesta gent que truquen de matinada», cantava na Maria del Mar Bonet. I «Nosaltres no som d’eixe món» cridava en Raimon. I tothom sabia qui eren aquesta gent i quin era aquest món. Com ara, al manco a Catalunya, ho tornen a saber.
I quan la lletra de la cançó afegia que «Hem vist tancats a la presó homes plens de raó», la gent de vegades reunida de forma clandestina, ovacionava el cantant, perquè sabia de quins homes rallava. Eren els presos polítics, encara que la censura no permetés anomenar-los així.
Mentre pels carrers fotien llenya a tothom qui alçava el cap, inclosos el capellans rebels que reclamaven justícia, va emergir un himne que avui és cançó de llibertat en tants de països d’arreu del món: «L’estaca».
I amb sorpresa d’innocent descobrim que ara torna a ser la cançó més corejada als carrers de Barcelona. En aquell temps, a tot Espanya sabien qui era l’«Estaca». Era aquell que podia construir-se un mausoleu d’or, decorat amb 30.000 cadàvers anònims de les víctimes de la seva guerra.
La diferència és que avui els centenars de milers de catalans que canten «L’estaca», saben perfectament per què la tornen a cantar. I en canvi a Espanya, els poders s’han conjurat en la mentida perquè no s’arribi a saber. No fos cas que també la cantassin.
