Francina Armengol, presidenta balear, sovint proclama la seva aposta pel federalisme interior, adjectiu que vol dir dins les Illes i no de les Illes com a part. O açò crèiem fins ara, perquè amb el repartiment dels doblers de l’ecotaxa, el federalisme s’ha interioritzat tant que s’ha practicat no dins les Illes sinó dins el mateix Govern, amb portes tancades i insonoritzades. Com si fos, més bé, un pati interior. No han estat escoltats i atesos els diferents territoris de l’Arxipèlag. L’Executiu autonòmic ha donat total prioritat a les seves urgències financeres i a les de cada una de les conselleries, que es veuen en la necessitat d’afrontar caríssims compromisos ja signats, amb il·lusions generades i, fins i tot, licitacions iniciades.
Tan interior ha estat el federalisme del Govern que els projectes escollits per ser pagats amb l’ecotaxa han sorprès els batles dels municipis receptors de les majors inversions. El més increïble ha estat la unilateralitat, la falta de consens i comunicació. Per exemple, encara és una incògnita per als implicats com quedarà l’acord entre Govern, Consell i Ajuntament de Maó per finançar la conversió de la Sala Augusta en Conservatori, acord que no va ser gens senzill en la qüestió del repartiment de la factura a desigual escot. Si ara ho paga l’ecotaxa, Maó i Consell s’haurien d’estalviar els tres milions, o bona part, que posaven per al qüestionat projecte. Els poden dedicar ja a les seves propostes que s’han refusat en el repartiment (interior) de l’ecotaxa? Sembla que ningú ho té clar, quan el més normal i federal hagués estat aclarir-ho bé abans.
Al final, aquesta és una taxa que d’eco ja només té el so reiterat de les crítiques, perquè justificar la relació d’aquesta iniciativa (o els pisos a Fornells) amb el turisme sostenible demana un exercici retòric i literari d’una abstracció majúscula, més pròpia d’una gran vida interior que de la pràctica d’un federalisme interior. Una altra cosa són les finances sostenibles, un criteri de selecció més ajustat a la realitat.
