Diumenge de gala a Maó. La soprano basca va sortir triomfant del concert commemoratiu pel 190 aniversari del Teatre Principal, perquè ningú com ella domina l’escena per damunt de tot, t’agradi més o menys com a cantant. Un concert d’aniversari perquè totes les deixades són perdudes, que va anar in crescendo, en perfecte sintonia amb la intensitat dels aplaudiments que només van fer que confirmar que la segona part, havia entusiasmant més que la primera.
La marca Arteta és un valor segur, com a mínim al nostre país i tenir-la durant unes hores al teatre més antic d’òpera, va ser tot un luxe. I això que la cantant venia de patir una faringitis que va saber amagar fins al final quan va voler comparti-ho amb el públic que l’escoltàvem, demostrant tècnica i alguna cosa més. És precisament aquesta la seva altra gran habilitat, la de les emocions i la de saber conectar molt bé amb l’auditori.
Es respirava un ambient pre-nadalenc de felicitat a la platea, amb un batle emocionat de principi a final (li va ploure per atzar una rosa llençada per la cantant) i la resta d’autoritats que s’afanyaven a recordar que cal sentir-nos orgullosos i privilegiats, de tenir un espai cultural com aquest, que s’ha sabut conservar generació en generació fins als nostres dies. Llarga vida, doncs, al Teatre Principal de Maó i a la riquesa cultural i patrimonial que representa poder disposar d’una joia com aquesta tant a prop de casa. No ho valorem prou.
