Santorini és segurament una de les Illes més boniques de les Cicliades i de Grècia però l’atractiu del seus pobles blancs penjats dalt la carena amb les cúpules blaves de les seves esglésies, s’ha convertit en un veritable malson pels seus habitants, col·lapsats per un excés de turisme.
En un territori de 73 km2 (a Menorca tenim 700), les xifres parlen de més de dos milions de turistes l’any on s’han hagut de limitar les arribades de creuers de vuit a quatre al dia, cosa que vol dir que en comptes de rebre 18.000 persones diàriament, ara son 8.000 en temporada alta.
Recorrent l’illa aquests dies, es veia clarament com s’han passat de frenada també en el creixement urbanístic i un s’imagina com d’impossible deu ser circular a l’estiu, per unes carreteres que fa temps que no s’asfalten.
En alguns casos, l’estat d’abandonament d’infraestructures bàsiques i de segons quines zones no gaire allunyades dels racons de postal, fan posar les mans al cap de la destrossa general que pateix i ha patit. Sens dubte, Santorini està morint d’èxit per molt que pressumeixi de tenir la millor posta de sol del món i per això resulta inevitable reflexionar sobre Menorca, com a petita joia que cal preservar per no excedir-nos. Trobar el nostre punt d’equilibri ha de ser l’objectiu comú prioritari per garantir-nos un futur de prosperitat.
