Una manera molt trista d’odiar és odiar els propis orígens. I ja se sap que l’odi provoca la incapacitat de raonar les coses més simples i evidents de la vida.
La celebració de Sant Antoni pens que és una bona ocasió per reflexionar sobre aquest tema. Commemora el dia que Menorca va canviar de mans per la força, del món àrab al món europeu, amb l’arribada del rei Alfons el Franc.
Aquest rei havia nascut a València i va morir a Barcelona. El seu pare, Pere el Gran, va néixer també a València i va morir a Vilafranca del Penedès. I el seu avi, Jaume el Conqueridor, havia nascut a Montpeller i va ser enterrat al monestir de Poblet. És autoodi escudar-se en el nom de Corona d’Aragó per negar una cosa tan evident com l’aigua, la catalanitat dels orígens de la Menorca actual, per més afegitons que es pugin fer.
Tots tres van ser a la vegada reis d’Aragó, reis de València i comtes de Barcelona, en un conjunt de territoris que avui podríem anomenar «Estat confederal» però que no tenia gaire semblança amb el significat actual. L’organització social i política era molt diferent d’ara i per açò les simplificacions són atrevides i, sovint, falses. Hi havia «reis», «comtes», «prínceps» o «duxs» -com el de Venècia- que tenien el mateix rang d’importància. Per açò el nom de Corona d’Aragó, per més que legítim, resulta avui simplificador de la realitat i, encara pitjor, sembla que manipulable.
Però encara hi ha més, i difícil d’entendre amb l’òptica dels estats centralistes actuals. En el seu testament, Jaume el Conqueridor va deixar Aragó, Catalunya i València al seu fill gran, i Mallorca i Montpeller al seu fill petit... Les relacions entre els germans es van complicar quan el germà petit es va afegir a França per atacar els territoris del germà gran, que va optar per enviar el seu fill i hereu a ocupar Mallorca i, de retruc, conquerir Menorca.
Per saber com va anar la conquesta de Menorca, la font més directa -segurament inflada- són les pàgines que li dedica Ramon Muntaner a la seva «Crònica». Cavaller nascut a l’Empordà, va participar personalment en l’aventura i la descriu en el català de l’època. Si tots aquests que qüestionen la catalanitat del menorquí s’entretinguessin a llegir-la, descobririen que molts de mots i recursos que ara consideren endèmics del rallar l’Illa, ja les emprava Ramon Muntaner.
Tampoc no és una casualitat que les quatre «Grans Cròniques» -la de Ramon Muntaner és la tercera- que relaten els fets dels reis (i comtes) de l’època estiguin escrites en català. Ni que, des de l’arribada d’Alfons el Franc a Menorca, el català s’anàs estenent per l’Illa. Darrere dels soldats van arribar els colonitzadors, gent afamada que cercava un tros de terra per sembrar. Venien d’allà on els deixaven, però el predomini dels catalans del nord és una evidència que ha arribat fins als nostres dies a través de la llengua. També l’article salat.
Per acabar, el nom de «diada», que provoca borradura als partidaris de l’autoodi, incapaços de reconèixer que el menorquí té un vocabulari molt més ric i extens que el que ells tenen encistat davall la clespa. Tanmateix, un agut observador del Facebook ho aclaria no fa gaire. «Res, Toni, jo vos les pag per celebrar sa diada», diu en Bartomeu a «Foc i fum», l’obra que Joan Benejam va escriure l’any 1884, a Ciutadella. N’han sentit rallar?
Bon Sant Antoni.
