L’estudi de la història no convida a l’optimisme. L’ésser humà és un animal social, sobreviu mercès a formes d’adaptació i aprofitament a nínxols ecològics diversos mitjançant la col·laboració en comunitat, però accepta malament les diferències que, fruit d’aquest mateix fet, sorgeixen en la geografia del món. Les garrotades entre les diferents cultures han estat la norma al llarg dels segles. Potser uns pobles han desenvolupat creences més tolerants que altres respecte el tracte que han de mantenir amb la diferència, però no hi ha dubte que la intolerància va costa avall i els que la promouen tenen molt a guanyar. A la gent, vist en perspectiva històrica, li resulta molt difícil acceptar la diferència de qualsevol tipus: de color de pell, de llengua, de religió i imaginari i d’ideologia.
En temps de tribulacions i confusions com els que vivim, el més fàcil és carregar les culpes als altres, als diferents. Són el punt de mira del ressentiment. En conseqüència, no són d’estranyar els brots d’intolerància que veiem sorgir ara aquí ara allà. Tanmateix, però, és forçós mantenir la fera controlada per no arribar a la violència, cal cercar les situacions d’equilibri.
Sense cap dubte, una via per arribar a ser tolerants, és a dir, acceptar les diferències com fets donats irreductibles i no a combatre o a perdonar, és aprendre de la història, l’antropologia i els idiomes. L’ensenyament hauria de tenir un gran paper en la fonamentació d’una societat tolerant i que va a la recerca de la pau.
Ara bé, és un error, en aquests moments i que moltes formes d’esquerra adopten, pensar que amb ensenyaments n’hi ha prou. Precisament molts moralismes estan exacerbant els nervis. Als perdedors de la globalització, a tots els que han perdut la feina per la deslocalització de la indústria tenint a les esquenes 50 aniversaris després d’anys fent esforços per formar una família, no se’ls pot exigir ni paciència ni l’empenta de l’estudi. Els sermons de moral a persones que malviuen són una injustícia.
L’esquerra, si vol tornar a ser escoltada per la gent més desvalguda, hauria d’adoptar la perspectiva de classe que l’onada neoliberal va reprimir. Els desesperats deixaran d’escoltar Vox quan el treball digne torni a entrar a totes les cases i la gent pugui tornar a fer un projecte de vida a llarg termini i no temporal. Abandonar a la seva sort a la gent, fent polítiques neoliberals, és, per una banda, pels qui s’inclinen a votar a la dreta, alimentar a Vox, el ressentiment i la intolerància, i per una altra, pels votants a l’esquerra, fer créixer l’abstenció. I potser, més a llarg termini, el radicalisme.
Per açò, aquest Govern de coalició de PSOE Unides Podem té una gran responsabilitat, diria que històrica. Si no fa res pel treball i les classes desfavorides, si es plega als interessos del capital, si no es planta davant una Unió Europa que des de Maastricht només ha fet de promoure els interessos inconfessables dels grans oligopolis, és ben possible que els partits que el sustenten acabin escombrats com ha esdevingut amb els partits d’esquerres d’Anglaterra, França, Itàlia i Grècia, països en els quals els esclats d’intolerància cap a les minories religioses no han deixat de pujar.
De res serveix predicar tolerància si les lliçons no van acompanyades de polítiques fermes que alimentin la fe en un futur de treball i benestar.
