Per més que el govern dels senyors Sánchez i Iglesias intenti treure el cap enmig de la cridòria dels partits de l’oposició -que recorden el trio de la benzina-, sembla que ho tindrà mal de fer. Ni l’increment del salari mínim li ha donat un dia de pau.
Però per damunt dels disbarats que escampa una oposició que ja ha demostrat que no sap perdre, encara fa més renou la justícia, que es diria que li té jurada al nou govern. I el fru-fru de les togues pot arribar a ser més nociu per a l’estabilitat política que totes les traques que s’empesqui aquesta oposició assilvestrada.
Passats més de dos anys des del referèndum -il·legal- de Catalunya, és evident que la política espanyola continua gravitant sobre aquest fet. I que no hi ha decisió al país que no en faci referència, també quan ho vol dissimular. Pel camí, han caigut líders, s’ha instal·lat la provisionalitat en el govern, el PP i Ciudadanos són una caricatura d’ells mateixos, el PSOE avui aquí demà allà, IU boca tancada per no rompre res i, sorgit de l’infern,Vox.
També els partits independentistes semblen una paròdia d’ells mateixos, embrancats en una polèmica que recorda aquell conte castellà dels conills que discutien, aturats, si eren llebrers o conillers els cans que els perseguien. Com diu un amic meu, la política espanyola avui sembla un llit per fer.
El resultat final és que, perquè Espanya pugui tenir govern, ha hagut d’acabar acceptant el vot d’una part de l’independentisme i admetent que hi ha un problema polític que demana diàleg en comptes de garrotades i jutges. Medalla per a la gent sensata que diu açò mateix d’ençà de l’any 2012.
Però mentre el govern ha hagut d’acceptar aquesta realitat, no sembla que els altres poders polítics del país -els qui comanden per davall- tenguin cap intenció de recapacitar. Al contrari, fitoren dins la nafra per veure si poden impedir el diàleg i fer caure el govern.
Perquè si no hi ha diàleg, ni que sigui una mica, Esquerra Republicana no tindrà un altre remei que deixar d’estalonar el senyor Sánchez. I més ara que el seu soci-contrincant, Junts per Catalunya, ha anunciat unes eleccions que guanyarà qui hagi estat més conseqüent. Enquestes canten.
I aquí és quan entra en escena el fru-fru de les togues. I és que vist des de Catalunya, costa d’entendre que es pugui iniciar un diàleg -que demanaria serenor- mentre continua el bombardeig de projectils jurídics.
Potser el més evident és el que pateix el president Torra. Ja li han retirat el seu escó de diputat i ara van darrere que perdi la presidència. El seu delicte imperdonable és que va mantenir una pancarta en defensa de les llibertats democràtiques que no va agradar a la Junta Electoral. Uf! I just ahir es va iniciar una segona investigació contra ell pel mateix motiu...
Mentrestant al pres Jordi Cuixart li deneguen els permisos legals perquè no s’ha penedit dels seus crims, per més que a judici de l’ONU no n’ha comès cap. A la líder de Junts per Catalunya Laura Borràs, la té citada el Tribunal Suprem. També al president del Parlament, Roger Torrent, se li ha obert una investigació. I els membres de la mesa del Parlament anterior seran jutjats per Sant Jordi...
Continuam? Als presos i exiliats, el Tribunal de Comptes els acaba d’obrir un procediment per reclamar-los no sé quants de milions d’euros. El jutge Llarena continua insistint en l’extradició de la senyora Clara Ponsatí, per més que ja sigui eurodiputada de ple dret. I al senyor Puigdemont no el deixen entrar a Espanya quan té la immunitat de tots els parlamentaris europeus. Açò sí, a Perpinyà ja són plens tots els hotels per poder assistir al míting que hi farà d’aquí a un mes.
Per reblar el clau, qui vulgui pot veure per la tele el judici del major dels Mossos d’Esquadra, senyor Trapero, i comprovar fins a quin punt pot arribar l’al·lucinació en què es basen els crims que li imputen. Mentre a ell el jutgen, al senyor Pérez de los Cobos, que va coordinar l’operatiu policial del dia del referèndum i que ara ho nega, ja l’han ascendit.
Clar que si aquestes notícies no agraden, també n’hi ha d’alternatives. Tenim vídeos i tot del senyor Ortega Smith fent punteria en una instal·lació militar i simulant que el blanc és un àrab, amb insult a sa mare inclòs. Segur que agradarà als seguidors d’Estat Islàmic. O podem afegir-nos a les festes que s’organitzen a Madrid per homenatjar els Últims de Filipines, aquells soldats que no es van voler creure que els Estats Units ja havien guanyat la guerra.
I també per homenatjar els Tercios de Flandes, que van fer tal mortaldat a l’actual Bèlgica i els Països Baixos, que encara se’n recorden d’ells. Clar que a Brussel·les també recorden que, ara mateix, Espanya no aplica les sentències del Tribunal de la Unió Europea. Fru-fru.
