Fa uns dies es van fer prospeccions geofísiques al subsòl de la Sala Augusta per afinar millor el projecte arquitectònic que pretén convertir aquest edifici en un Conservatori de Música i Dansa. Sense ser servidor prospector, ni geofísic, ni projectista, ni arquitecte, ni august, ni conservador, ni músic, ni dansaire, crec que els puc assegurar que el terreny (no geofísic) sobre el qual es mou el projecte és un camp de mines. Algunes ja han explotat i altres podrien fer-ho en el futur.
De fet, ara mateix, mantenir amb indestructible fermesa la idea d’executar tan necessària infraestructura educativa en un espai com aquest sembla més basada en la conjura programàtica del tàndem PSOE-Ara Maó, i en la impossibilitat metafísica que tenen tots els polítics de rectificar si açò suposa fer una concessió a l’oposició, que en uns sòlids fonaments geofísics i argumentals. Passarà igual amb el centre d’FP als quarters des Castell.
A la seva llarguíssima i difícil història, que es remunta a 2006, aquest projecte no ha fet res més que trobar entrebancs, paralitzacions, crítiques i dubtes, alguns tan poc sospitosos de tenir interessos conjunturals, partidistes i viscerals com els de les empreses que es van interessar per executar-lo, però van fer cama de conill per no veure-ho del tot clar.
És conegut que el projecte no agrada a una part (que no sabria quantificar) de la comunitat educativa del Conservatori, que Consell i Ajuntament han d’aportar, que planifica un auditori búnquer pendent d’equipar en una segona fase (amb data indefinida i serioses opcions de quedar anestesiada in eternum), i que ha rebut una llarga llista d’objeccions que, com a mínim, són dignes de ser escoltades i rebatudes.
La idea era bona. La intenció, segur, la millor. Però en aquest moment hi ha prou elements per, com a mínim, qüestionar-se el projecte, escoltar (la participació ciutadana era açò, no?) i, si realment no hi ha fonaments sòlids sobre els quals materialitzar-lo, rectificar. L’aposta actual es mou sobre un camp de mines.
