Davant un debat on se presenten diversos raonaments, vegades no som capaços de distingir si un empra sa lògica de manera vàlida o si està tergiversant ses paraules des seu adversari de forma deshonesta. Quan s’argument exposat sembla racional però en es fons no ho és mos trobam davant una fal·làcia. Una de ses més habituals és sa de s’homenet de palla.
Segons es psicòleg Alejandro Rodríguez, ses fal·làcies argumentatives estan basades en arguments que, a pesar de semblar vàlids, no ho són. Són línies de raonament equivocades. Sa fal·làcia de s’homo de palla consisteix en modificar un argument des teu adversari per un altre de fals o absurd. Així és més fàcil desviar s’atenció i fer perdre credibilitat a s’altra persona. Es tracta d’una de ses formes de manipulació més emprades a s’actualitat.Un exemple d’aquestes fal·làcies, una darrera s’altra, n’és s’escrit d’Ivan Solivellas publicat a «Es Diari» fa tan just una setmana. Es caramull de comentaris emocionals i no racionals són dignes d’anàlisi.
D’entrada, diu que vull «tergiversar els fets» —però no diu quins, ni com— i «insultar els lectors i pervertir la història». Però no s’ho perdin, també s’atreveix a dir que sobre es debat des català com a dialecte de s’occità «el sr. Pons enfoca aquest debat des d’una òptica més aviat perversa que no filològica, amb mala fe». Sa pregunta és: qui punyetes és vostè, sr. Solivellas, per fer judicis d’intencions sobre sa meua persona i acusar-me de pervers o de mala fe enmig d’un debat sobre llengua? Vostè té mal pes cap i no són costeres. Tira sa pedra i amaga sa mà el sr. Solivellas: «També creu el Sr. Pons que el castellà és un dialecte del portuguès?». Sa jugada és evident. Que es meu adversari raona amb arguments històrics i lingüístics per què es català és un dialecte de s’occità? No li contestaré i desviaré es debat posant en boca seua una cosa que no ha dit. Típica fal·làcia manipuladora.
La cosa no acaba aquí: «En el fons, Sr. Pons, no volen preservar la llengua del poble (…) sinó fer-la petita (…) per tal de fragmentar-la i fer creure que és una llengua de segona categoria, del folklore». Com no, tampoc és capaç de donar ni un trist argument de per què, suposadament, es qui defensam es menorquí volem fer petita (?) sa nostra llengua. Precisament noltros defensam que es menorquí s’ensenyi a ses escoles i se pugui escriure en ets àmbits oficials. ¿Pot dir lo mateix vostè, sr. Solivellas?
Segueixen ets atacs a sa persona: «s’estima més dir que xerram occità (…) perquè professa un anticatalanisme una mica estrany». Qui és vostè per acusar d’anticatalanista a una persona que ha viscut quatre anys a Catalunya i que té grans amistats, inclús família política en aquella terra? No li fa vergonya sa seua incapacitat d’aportar un sol argument an es debat i jutjar constantment s’altra persona i no ses seues idees? Finalment, me diu que «faci el favor (…) de no mesclar política amb llengua i cultura» quan ell és es primer que ho fa mesclant ous amb caragols i rallant de suposades imposicions des castellà des govern espanyol que no tenen res a veure amb es debat filològic des català com a dialecte de s’occità. Lo més graciós de tot és que va ser un company seu, Marçal Girbau, es primer en reconèixer que es català i s’occità són es mateix idioma, però per raons polítiques se consideren dos idiomes diferents: «Des del punt de vista científic, el català i l’occità formen part del mateix diasistema lingüístic. El mateix Coromines deia que no eren llengües germanes, sinó bessones. Aquesta similitud ha fet que durant molt de temps hi hagi hagut el debat de si eren o no la mateixa llengua. A l’hora de la veritat, aquesta és una discussió més política que filològica, perquè el que determina que l’occità i el català siguin o no la mateixa llengua, no és tant la filologia, sinó la política i la força que tingui l’administració que pretengui una cosa o l’altra».
Quan s’ençata un debat, lo que un ha de procurar és respectar s’adversari i açò vol dir respondre a lo que diu, no a ses suposades malignes intencions que té. Es veu que es catalanistes tenen un do especial per ficar-se dins es cervellet des qui no pensam com ells i són capaços de veure lo dolents que som. Sr. Solivellas, és impropi de persones amb estudis acusar ets altres de ses seues intencions en tost de rebatre amb arguments ses seues opinions expressades públicament. Deixin d’una vegada ses consignes ideològiques, deixin de banda es judicis d’intencions i se limitin a escoltar es qui no opinen com vostès. I si no són capaços d’aportar un trist argument an es debat, callin, respectin, i no tergiversin ni manipulin ses paraules dets altres. En açò consisteix es diàleg i sa pluralitat democràtica de sa que tant s’umplen sa boca, en res més.
