Els historiadors que estem acostumats a investigar els segles medievals i moderns estem acostumats a trobar-nos institucions (consells municipals o diputacions mateix, però també instàncies nobiliàries i eclesiàstiques) que, a més de gestionar, també legislaven i, així mateix, en algunes matèries, jutjar. No cal ni dir que aquest estat de coses, a més de fer-nos desesperar per complex, acostumats com estem avui a institucions que funcionen amb competències ben definides, era font d’injustícies, que eren amargament denunciades pels mateixos coetanis. Devem al baró de Montesquieu la fonamentació doctrinal de la separació de poders, la qual a poc a poc va ser adoptada pels estats liberals al llarg dels segles XIX i XX, per treure aquest estat de coses.
Però, la democràcia espanyola, com jove que és, encara arrossega molt d’il·liberal institucionalment parlant, ho arrossega no tan sols perquè estructuralment les administracions públiques i judicials estan excessivament polititzades en el sentit que massa càrrecs depenen de nomenaments a dit, sinó també perquè la mateixa societat arrossega encara una cultura predemocràtica, d’una gran intolerància, com ho revela la negació a la paraula i a la crítica a la que són sotmeses moltes associacions cíviques i culturals per part de molts. Ens enriqueix la pluralitat de veus i per açò mateix hauríem d’estar més que contents per l’existència a Menorca d’associacions com la Martí Bella o el GOB, per posar uns exemples, malgrat que no estiguem sempre d’acord amb les seves iniciatives i caiguin, com tot fill de Déu, amb contradiccions. La societat civil amb les seves associacions, fundacions, sindicats, partits i premsa, malgrat no es presenti a unes urnes, juga el seu paper, una valuosa funció.
Som un ferm defensor de tot allò públic i de la comunitat, voldria un poble més empoderat del que està actualment de totes les institucions i de les administracions i crec que caldria cercar els mecanismes legals per aconseguir-ho, però sempre respectant l’ordre liberal i democràtic.
Per açò mateix, des del meu model somniat de societat i d’institucions, les comissions d’investigació que han obert, i obren, els parlaments de les comunitats autònomes, lluny de posar llum, no fan més que posar fum, posant en relleu la confusió de papers i l’excés de teranyina teixida pel poder executiu, el polític. És un camí que no empodera sinó que enfanga la ciutadania. Els delictes han de ser investigats i jutjats pels tribunals i no pels parlaments, diputacions o ajuntaments. I és en tot cas, abans de legislar, de fer lleis i reglaments, que els nostres representants, haurien de fer comissions els més amples possibles amb la finalitat no tan sols d’escoltar el carrer sinó també d’aconseguir normes factibles amb el màxim de perfecció possible, amb coneixement de causa i amb els vists i plau del màxim de tots els operadors.
No siguem hipòcrites i cínics. És molt greu que criatures tutelades es prostitueixin, però no ho és que el 28 per cent dels fillets espanyols estiguin en risc de pobresa? S’obren comissions d’investigació per açò? La Constitució proclama que l’espanyol té dret a una feina, a un habitatge digne, a l’accés a la cultura... I en canvi, ¿s’obren comissions d’investigació en les institucions representatives pel fet que a Barcelona, per exemple, molts treballadors hagin de viure rellogats pagant per una cambra 500 euros, mentre guanyen jornals de 900 euros? O que temporers del turisme d’estiu a Eivissa hagin de viure en balcons per manca de vivenda?
Ben segur guanyaríem molt si cada poder fes la seva feina amb consciència plena i sense gelosies dels altres poders.
