Segurament recorden aquells «hilillos de plastilina» del senyor Rajoy que finalment van ser el desastre ecològic més gros que ha patit Espanya. O aquell atemptat d’Atocha que va matar 191 persones i que el senyor Aznar va atribuir -i crec que encara no se n’ha desdit- a ETA, quan des del primer moment tothom era coneixedor que havia estat obra d’al Qaida.
No allargarem la llista, perquè els despropòsits dels governants espanyols podrien omplir les pàgines d’aquest diari unes quantes setmanes. Però són una constatació d’aquesta bimbolla que està instal·lada a Madrid des de fa segles i que sol anar al revés del món.
I el mal és que sovint es converteix en la desgràcia d’aquest país i dels seus ciutadans, i en la riota mundial. Dins de la bimbolla tothom qui comanda acaba pensant que el món és com es veu des d’allà, pla com la Meseta. No hi ha ideologies ni règims que se’n lliurin. I encara pitjor: no en tenen consciència.
Amb la crisi del coronavirus sembla que es repeteix la situació. Hem assistit a l’explosió del virus a Xina i a la reacció que va venir darrere. Primer -com a bona dictadura- van empresonar i escarnir el metge que ho havia descobert, però quan la merda ja els arribava al coll, van reconèixer l’error i van dictar mesures radicals per aturar el virus. Fins al punt de confinar els 11 milions d’habitants de la ciutat on es congriava.
Hem vist també el cas d’Itàlia que, per més conya que es faci amb els italians, van actuar amb celeritat per aïllar el territori on més s’expandia el virus, que volia dir confinar prop de 20 milions d’habitants. I de fa dies, tota la població.
Però mentrestant, a Espanya, hem assistit al creixement del problema com si res. No ha servit ni la tossuderia dels nombres, que des del primer dia demostren que més de la meitat de les afectacions són a Madrid, i el 70 per cent dels morts, també. I continuen igual quan escric açò, dilluns a vespre.
Però Madrid no es confina, o com diu la presidenta de la comunitat -un personatge que sembla tret del «Sálvame de Luxe»-, com es podria tancar Madrid? I el govern, en comptes de prendre una decisió que és tan de sentit comú com clara per als científics d’arreu, decideix obviar la realitat i convertir el combat contra el contagi en una mena de cruzada nacional.
I així, en comptes d’actuar en funció del grau d’afectació de cada territori, d’aprofitar el coneixement i l’organització sanitària de les autonomies, i de coordinar-les i posar recursos, la primera cosa que fa és decapitar un sistema que ja fa prou anys que ha demostrat que és eficaç.
Encara més, quan el president Torra demana que, al manco, li deixin confinar Catalunya -tancant AVE, ports i aeroports, conscient que, després de Madrid, és la comunitat més exposada al contagi, la resposta és un cant a la unitat d’Espanya. I si no n’hi ha prou, la ministra de Defensa l’acusa d’insolidari i de voler fer política... L’independentisme català deu haver crescut un 200 per cent a la vista de tanta beneiteria.
La realitat és que Espanya ja és el segon país del món amb nous casos d’afectació. La majoria de fronteres es barren a l’entrada d’espanyols -fins i tot la del Marroc. El director general de l’Organització Mundial de la Salut demana per què no tenim encara cap confinament. I el Parlament europeu només accepta l’entrada d’eurodiputats espanyols que no venguin de Madrid. L’unionisme espanyol -que sempre mira tan prim- deu estar convençut que tot el món fa conxorxa amb el president Torra...
Clar que no ha estat només Catalunya qui ha tingut clar què tocava fer. Balears ha demanat exactament la mateixa cosa. I Múrcia, a l’escala que les lleis autonòmiques permeten, ha confinat les urbanitzacions de platja que aquests dies s’han omplert de madrilenys fugitius, repartidors inconscients del virus. Encara que no tots els fugitius són a Múrcia. El senyor Aznar i senyora s’han instal·lat a Marbella, que és més fina.
Així és que en comptes de seguir criteris científics per aturar la propagació del virus i aprofitar l’estructura d’autonomies per compartimentar la lluita, s’ha tornat a proclamar la unitat d’Espanya i, per si un cas, han tret l’exèrcit al carrer... Hem de suposar que comprovant prèviament que cap militar no mos encomanarà la cosa.
Mentrestant, l’altra cara de l’epidèmia és la qüestió econòmica, que hem de confiar que s’aclaresqui després del consell de ministres d’aquest dimarts, però que ja arriba tard. En aquest camp, sí que és el govern espanyol i no les autonomies qui pot actuar. I aclarir què pensa fer amb les hipoteques i els lloguers que molta gent no podrà pagar. I amb els sous dels treballadors, i amb els impostos de les empreses. I amb els doblers de subsistència que n’hi haurà tants que hauran de menester.
Tan important com aturar l’epidèmia, és donar resposta als milers d’empresaris, autònoms i empleats que necessiten saber si es podran tornar a alçar quan s’acabi aquest horror que patim. I tenir la garantia de l’Estat, al manco com la van tenir els banquers a la passada crisi, amb aquells milers de milions que hem de recordar que eren públics.
I de la bomba de rellotgeria en què s’ha convertit l’afer de família reial espanyola, ja hi haurà temps per rallar-ne.
