Davant els mals naturals històricament els pobles s’han sentit més impotents, però més lliures que amb els mals socials, els quals s’afronten a l’inrevés, és a dir, amb més potència i amb menys llibertat. Aquests dies ho podem veure, ho veiem, a la perfecció. Amb la finalitat de parar la pandèmia, la política és lliure mentre és sent petita davant un monstre invisible i totpoderós. No valen la propietat privada i la llibertat de fer circular mercaderies i persones si han de ser obstacle per parar el mal de la naturalesa. En consonància amb aquesta actitud dels òrgans de poder i els sentiments més pregons, els metges i infermeres treuen el millor de sí mateixos i tothom procura contribuir a no propagar més la malaltia i ajudar als grups de risc. Paradoxalment ara que estem confinats, ens sentim lliures perquè la política intervé.
I és aquesta dura experiència la que ens fa obrir els ulls davant els coronavirus socials, els mals fruit de l’organització humana. El que està passant és un revulsiu per afrontar, amb el mateix nivell de llibertat que encarem la malaltia, els coronavirus socials: l’explotació del treball, les desigualtats i menyspreus per mor dels gèneres i les orientacions sexuals, les desigualtats de rendes, els problemes de manca de vivenda, la pobresa, l’analfabetisme...
La sonada cassolada de rebuig a la Corona, que va tenir lloc la nit del passat dimecres, ben segur no hauria tingut la mateixa participació sense el sentiment que tenim tots en aquests moments: si podem fer front amb èxit contra un virus, com diu el Rei, ens hem de quedar parats i sense fer res contra la corrupció de la mateixa monarquia? Podem admetre que una Corona, legitimitat de la qual descansa sobre els articles 1 i 2 de la Constitució, faci el que li ve de gust? Si la medicina ha aconseguit tants èxits en tots els fronts, té cap i peus que hi hagin persones sense sostre? ¿No fan afrontar els camps de confinament de refugiats en les fronteres de Turquia per disposició de la UE, que és la que paga a l’Administració d’Erdogan perquè el seu país faci de tap?
Hi han molts mals que vénen determinats per l’estructura econòmica i social. La pobresa, tant en el sentit de baixes rendes econòmiques com de poques habilitats culturals, és fruit d’una explotació que ha necessitat del poder per ajustar el treball a les seves exigències. L’alta taxa d’atur i de treball precari d’Espanya tenen a veure amb les reformes laborals ajustades a la mida d’un capital que ha demostrat ser sempre insaciable. La consolidació i l’austeritat fiscal són fruit dels interessos dels bancs alemanys i retallen la nostra sobirania, incapacitant-nos per bastir una sanitat, una educació i una cultura de més qualitat.
L’home es sent menys lliure davant la societat i per açò és possible que, quan torni la normalitat i hagi desaparegut el perill natural, tornem a sentir-nos menys lliures davant l’organització social per exigir a la política el mateix que ha fet contra el virus, que torni a fer sobirà al poble, expropiat pels poders financers, les multinacionals, els monopolis i els organismes que encara no s’han adonat que l’Ancien Regime aristocràtic i feudal va acabar el 1789.
Per una vegada seré optimista. Vull creure que d’aquesta experiència de lluita contra el mal del coronavirus en sortirem com a societat més enfortits per afrontar sense por, amb potència i també llibertat, els altres coronavirus socials que ceguen vides.
