Mal moment per fer crítiques de la gestió del coronavirus. I per escampar informacions que no estan contrastades. I per creure en conspiracions fantasioses. La realitat és que la malaltia s’escampa pel món i que cada dia creix el nombre de morts, i no tots són vells, com qualcú s’havia arribat a creure.
Dilluns a vespre -quan escric- a Espanya ja hi havia més de 33.000 infectats i més de 2.000 morts, la meitat a Madrid. I a Menorca es feia insuportable el goteig de nous positius fins arribar als 23. L’única notícia bona era que ja són més de 3.000 les persones recuperades.
Pel camí, aquells que xerren perquè tenen boca, que n’hi ha a totes les cases, s’han hagut d’empassar les seves paraules. Així el primer ministre britànic, que ara corre a aplicar les mateixes mesures que els altres països d’Europa. O l’inefable president nord-americà, exponent de l’estupidesa humana, que se’n reia de coronavirus com se’n riu del canvi climàtic.
El món científic -que és ara quan més se l’ha d’escoltar- ja fa dies que ho diu. Primer de tot és frenar que el virus s’encomani i creixi el nombre d’afectats. I açò només s’aconsegueix tenint la població aïllada. És la manera de no col·lapsar els hospitals i guanyar temps perquè es preparin nous pal·liatius, instrumental sanitari i, a mig termini, les vacunes adequades.
Però tenir aïllada la gent xoca amb l’activitat econòmica. Si s’han d’aturar totes les activitats que no siguin imprescindibles, s’ha de garantir a la vegada que tothom tengui assegurada la supervivència. Que tothom tengui assegurats uns ingressos com ja els tenen tots aquells que es poden acollir als expedients de regulació temporal de l’ocupació (ERTO).
M’ho comentava una cosina des Mercadal dissabte passat. Hem d’evitar que el virus s’encomani, però estan renovant el seu carrer i tot el dia hi ha treballadors feinejant. Clar, el sector de la construcció no es pot acollir a les mesures excepcionals del decret d’estat d’alarma, i si no fa feina, no cobra. Com tants altres sectors.
I aquest és el conflicte que avui divideix les administracions espanyoles: el tancament de totes les activitats no imprescindibles, amb garantia de les retribucions. Primer ho va demanar Catalunya, i el president Torra va rebre tota casta d’insults i recriminacions. «Fa política», deien. Però ara ja ho demanen també els governs de quatre comunitats autònomes més, i també la de Balears, encara que ho hagi de fer amb la boca petita per raons òbvies.
Mentrestant, arreu del món prenen iniciatives en aquest mateix sentit. A Alemanya ja ho ha fet l’estat de Baviera, i als Estats Units els de Nova York i Califòrnia, per posar els exemples més cridaners. I ningú no els ha acusat d’independentistes... Mos repeteixen que el virus no hi entén de fronteres, però no podran negar que tria territoris. Són moments en què el dilema és dramàtic: què és primer, la vida o l’economia?
Però és evident que, es triï l’opció que es triï, el món de després del coronavirus no serà el mateix que hem conegut fins ara. A part de plorar els milers de persones que hauran mort enfonyades en un hospital i que ningú no haurà pogut vetlar, serà el coment de passar comptes. La senyora Merkel, que cada dia dona proves de ser una presidenta de dalt de tot, ja ho ha dit prou clar. La situació que ve serà equiparable a la de l’Alemanya del final de la Segona Guerra Mundial.
2 Estarem anys a recuperar l’economia, aquí i arreu del món. I l’única esperança és que obliguem els governants, que potser ja seran uns altres, a fer-ho millor que fins ara. Sense tant de creixement destructor. Sense els abusos escandalosos que hem permès. Sense l’existència inhumana que pateix més de la meitat de la població mundial. I potser també serà hora de socialitzar aquestes grans fortunes que s’han fet xuclant els més dèbils.
Però de moment assistim a la situació desesperada d’una societat prepotent que es pensava que ho tenia tot controlat. I que s’havia arribat a creure que dominava les forces del planeta. Si alguna cosa hem guanyat, és la floració de mostres de solidaritat que cada dia es manifesten arreu. Clar que també tenim els caps de fava que mai no entendran res.
Confinat a Barcelona com m’ha tocat, faré cas del president Torra que, a diferència d’altres, fa discursos curts però objectius. Sense autobombo. I que insisteix que ara no toca fer recriminacions ni voler treure guanys polítics, encara que els mitjans de comunicació espanyols el continuen flastomant. Però una cosa no me’n puc estar de dir-la, ara que el govern compareix acompanyat i no de metges sinó de militars.
Senyor Cap de l’Estat Major de la Defensa, dir-nos -i més quan ja sabem tot allò que sabem-, que «El rei és el primer soldat d’Espanya», no anima gens. Gens ni mica. Espanta.
