Les versions de les ciències econòmiques i polítiques que cerquen les explicacions als fets apartant totes les raons i causes que no siguin exclusivament econòmiques o polítiques respectivament, amb voluntat de ser «pures» i «objectives», exclouen sempre l’experiència que acumula la història. Sempre arrufo el nas quan un investigador, un polític o un economista confessa que davant de tot és imparcial i científic, com si l’estudi de la humanitat fos estudiar física o química. Anar d’objectius en ciències socials i de centristes en política sol amagar interessos inconfessables.
A l’antiga Roma recomanaven l’estudi de la Història perquè consideraven que era mestre de la vida, font que servia per adquirir experiències, per sumar vivències a les ja guanyades en el dia a dia. Pels qui ara estan receptant la medicina de la centralització sanitària com si fos el millor remei per fer front al coronavirus, com si fos el principi centralitzador una eina utilíssima, pouaré de la nostra història. Donaré una dosi de medicina diferent, estudiaré l’oli de Madrid. I cadascú després que triï.
EL 1783, una vegada la monarquia de Carles III va veure que s’havia de menjar Menorca amb patates perquè no havia aconseguit després de conquerir-la que Gran Bretanya la bescanviés per Gibraltar, vertader objectiu cobejat de la guerra per part d’Espanya, no va tenir cap més remei de veure com feia front al repte de fer rodar una economia com la illenca que havia funcionat amb els britànics sense duanes, cosa inacceptable per un règim patrimonialista i fiscalitzador com el borbònic. D’entrada, per fer front a l’atur que aclaparava la societat maonesa, Madrid va optar per injectar doblers a l’arsenal reial, encarregant obra pública, en la construcció de vaixells de guerra. Així mateix també va pensar en una solució de llarga tradició dins la història de la monarquia hispànica com era la del privilegi o estanc. És a dir, per donar activitat a un lloc donar-li una concessió perquè només s’hi pogués desenvolupar allà, sense competència. Va considerar que construint un gran llatzeret a Maó no tan sols donaria feina mentre es construís sinó que una vegada fet es podria convertir per llei amb l’únic al litoral mediterrani espanyol per a fer quarantenes, obligant a tots els vaixells en destinació a un port espanyol a passar abans pel llatzeret maonès. Per açò és inútil estudiar l’economia de Menorca sense tenir en consideració la política.
LA MONARQUIA HISPÀNICA era un aparell militar i fiscalitzador, però amb un sistema fiscal, a diferència del britànic, que feia aigües. Per açò, davant la gran despesa que va provocar la Guerra Gran o de la Convenció contra la França revolucionària, va tenir molts problemes per anar satisfent els salaris dels treballadors de l’arsenal de Maó i la construcció del Llatzeret, que es va iniciar el setembre de 1793, acabar el 1807 i inaugurar el 1817. Es va fer a glopades.
Maó per fer front a la sanitat marítima tenia llavors una junta municipal pròpia, que era la que dictaminava les quarantenes i es feia càrrec del petit llatzeret de l’illa Plana. Aquest organisme que penjava del poble maonès generava desconfiança als representats de la monarquia a Menorca. El municipi, confiat que mentre es construïa el llatzeret el va fer poder servir provisionalment, es va pensar que una vegada acabat seria transferit a Maó perquè fos l’Ajuntament que el gestionés. Però lluny d’acò Madrid va crear una Junta Superior de Sanitat de Menorca, de model centralista, penjada orgànicament de la Junta Suprema de Madrid, en el que la primera i darrera paraula la tenia la capital d’Espanya. La Junta Superior de Sanitat venia a ser com una Delegació del Govern. Per l’Ajuntament de Maó, va ser una sotragada i una frustració perquè no tan sols no va poder gestionar el llatzeret sinó que també va veure com li eren retallades les competències en sanitat marítima.
COM QUE MADRID va disposar que tant el manteniment del llatzeret com el sou dels seus treballadors havien de procedir de les taxes a cobrar als vaixells en quarantena, sense mecanismes de flexibilitat en la recaptació i en el proveïment de recursos, tot d’una el gran complex del port de Maó es va trobar que en anys sense pandèmies no hi havia entrades per pagar el personal ni tampoc per fer manteniments dels edificis. Així mateix, la Junta Superior de Sanitat, que elevava peticions per fer obres de millora a la Suprema de Madrid, malgrat relacions directes, trigava anys a rebre resposta.
El resultat de tota aquesta estructura centralista va ser que, sense que el llatzeret de manera autònoma pogués a poc a poc i a mesura que sorgien els avanços científics posar-se al dia, a finals del segle XIX havia quedat obsolet i molts edificis estaven en situació ruïnosa. És aquesta una interessant lliçó sobre la utilitat del centralisme.
