Si tens una filla de dos anys i mig que està immersa en una etapa de descoberta i exploració constant del seu entorn, es fa difícil pensar a sortir al carrer aquests dies sense pensar que el seu objectiu serà tocar tot allò que es trobi pel davant. Un risc d’exposició massa evident que ens va fer pensar a treure-la a passejar asseguda darrere de la bicicleta de la seva mare perquè li toqués l’aire en comptes de fer-ho amb el cotxet, i així aprofitar la sortida també com a pràctica esportiva.
La temptativa però, va quedar ràpidament frustrada quan la policia municipal ens va advertir amablement que aquesta possibilitat no estava contemplada a les possibilitats de passeig amb infants, malgrat reconèixer que era la millor solució per una nena de la seva edat. Com que el director general de l’OMS, aquell senyor de nom impronunciable, va dir que era possible aturar l’epidèmia sobre la base d’un treball col·lectiu i coordinat, ens va semblar que millor fer cas a les autoritats i prou. Diuen que amb aquesta pandèmia ens hem tornat tots més obedients, encara que el mèrit no sé si és de la gent o de la multa que t’esperava si no complies.
El que sí que ens ha posat d’acord a tots és que la sanitat universal s’ha de considerar un bé preuat de l’Estat del benestar i no una càrrega, recordant-nos una cosa evident, com llegia l’altre dia, i és que no paguem als bombers només perquè vagin a apagar-nos el foc sinó que volem que estiguin presents i al seu parc, fins i tot quan només fan que treure la pols al seu camió mentre s’esperen que soni la sirena.
