És ben cert el refrany que diu que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. La ceguesa condueix a errar les diagnosis i a receptar malament. El que costa esbrinar és per què no es volen obrir bé els ulls; si és per vessa, per por o per mala fe.
He lamentat el decret-llei que el Govern balear ha aprovat en una reunió extraordinària aquest dimecres, que és un pas de rosca més del neoliberalisme econòmic i del pensament polític de model centralista. Ara bé, a la vista de les gestions que l’han precedit i de l’actuació de l’equip Sánchez-Iglesias, no m’ha vingut gens de nou. El PSIB-PSOE, Unides Podem Balears i Més per Mallorca van agafats de la mà dels seus companys de Madrid. Són el mateix. És una esquerra que cava la seva pròpia tomba com van fer la francesa, la grega i la italiana.
Reconec que en el camp dels estudis d’economia encara els economistes neoliberals, mercès que estan aixoplugats per tota la propaganda mediàtica del gran capital, són hegemonia, però és innegable que ja existeixen, després de dècades de pensament únic, economistes que naveguen contra corrent i denuncien amb dades contrastades fets com les injustícies i perills del capitalisme globalitzat, l’error de la moneda euro i la mala construcció de les bigues mestres de la Unió Europea. En el camp de la sociologia, en canvi, són ja hegemonia els que denuncien que les diferències socials no han fet més que pujar, hi ha una profunda desesperança en la gent i por al futur. Així mateix, ja hi ha prou historiadors que assenyalen que les convulsions que va provocar la gran recessió de 2008, i les seves seqüeles en les que encara estem immersos, tenen un aire de família amb les que es van donar entre la primera i segona guerra mundials i que van donar lloc a les dictadures feixistes. Malauradament, totes aquestes veus crítiques no són escoltades pels partits que més ho haurien de fer, que són els que s’autonomenen ‘d’esquerres’, que proclamen que les injustícies s’han d’esmenar.
Les dades de creixement escanyolit del PIB espanyol dels darrers cinc anys, celebrades per alguns, amaguen realitats ben tangibles: alta precarietat laboral, atur, sous baixos, cues per recollir aliments de Caritas, augment del consum drogues i psicofàrmacs per psicopatologies provocades per la desesperança i la por al futur... Albert Camus assenyalava que no pots tenir sempre a la gent contra la paret. Tard o d’hora les persones demanen tenir finestres obertes per poder viure amb il·lusió vers un horitzó de llum solar. L’espècie humana té capacitat d’acostumar-se a tot fins a un cert punt i molt més la societat europea, gens propensa, com posa en evidència la seva història, a acceptar injustícies i a estar quieta.
Vox pesca en aquest mar de la desesperança i hauria de ser feina de l’esquerra deixar de receptar medicines neoliberals i escoltar les veus que han fet diagnosis contrastades i receptar en conseqüència i amb valentia. Des del moment que Espanya va cedir una gran part de la seva sobirania a la UE i als capitals financers, el desllorigador a la crisi que ja tenim al damunt per la covid-19 no es troba ni a Palma ni a Madrid sinó en les institucions europees, a les quals caldria plantejar les coses sense pèls a la llengua i embuts. Vista l’experiència històrica d’Itàlia, que des d’ençà la seva unificació no ha resolt les disparitats entre un nord ric i un sud pobre, poso en dubte que una major integració política, fiscal i bancària arregli les divergències que existeixen en el conjunt d’Europa. Ara bé, el que està clar és que així, en aquest status quo, que no fa més que fer créixer les desigualtats, no podem continuar. Ara és el moment de fer política amb majúscules i canviar les orientacions. Perquè si no es fa o es falla en l’intent, serà la gran oportunitat de Vox i del feixisme, oportunitat que no hauríem de donar.
