He de confessar que encara no m’he atrevit del tot a encarar la nova normalitat. Miro de deixar-me seduir per les recomanacions del Govern i en particular del ministre Illa però no m’acabo de llençar a la piscina. Una tímida sortida de dues hores a la platja ha estat el més enllà que he anat i a vegades tinc l’estranya sensació que confinats, vivíem més tranquils.
La nova normalitat em sembla més aviat com un oxímoron, on es contradiuen per si mateix les dues paraules i interpreto el desconfinament com quan et poses a nadar a la mar i algú t’avisa que hi ha borns. Vas nedant però no estàs del tot tranquil perquè t’aparegui de cop i et piquin. És veritat que després de tants dies sense contagis, m’hauria de convèncer que el virus de la Covid-19 està deixant sa Roqueta però com que no val a baixar la guàrdia, la incertesa em segueix perseguint.
Cada territori està aixecant barreres a mesura que va passant de fase i sabem que hi ha zones que van més endarrerides però tinc el dubte si quan s’acabi l’estat d’alarma, tots els territoris estaran igual de sans perquè la lliure circulació no empastifi la situació. Ho sabrem controlar o tornarem a la casella d’inici? A vegades penso que tot aquest problema ja el van resoldre els nostres avantpassats l’any 1793, quan el comte de Floridablanca va fer construir el Llatzeret de Maó amb motiu de l’arribada de la pesta bubònica a través dels vaixells procedents d’Orient i el nord d’Àfrica a les costes menorquines. Aquest emblemàtic conjunt arquitectònic sanitari dissenyat originàriament per passar la quarantena de les constants epidèmies que ocasionava aquella malaltia té més vigència que mai.
