Propòs un exercici tan esquemàtic com políticament incorrecte. Ajuntar dos personatges que han compartit la història d’Espanya durant prop de quaranta anys i que són bonibé de la mateixa generació. El president Pujol acaba de fer 90 anys, i el rei Joan Carles pel gener en farà 83.
Els orígens no poden ser més diferents. Mentre el futur monarca vivia a costa del general Franco, el futur president tastava les presons del dictador. I si el primer aspirava a restaurar la monarquia espanyola, el segon predicava una Catalunya lliure, açò sí, en el marc d’una Espanya democràtica.
Cap dels dos no tenia vel·leïtats socials d’esquerres, però tampoc no qüestionarem la seva preocupació social. Ni tampoc que quan finalment els metges van aturar el respirador de Franco, tots dos van contribuir a la restauració de la democràcia. El rei calmant els militars i els camises blaves, i Pujol moderant les aspiracions catalanistes. D’altres també hi van contribuir, però ara rallam d’aquests dos.
La transició de la dictadura a la democràcia va ser una etapa més complexa que no es diu ara. Es va saldar amb 600 morts, amnistia per a tothom, també per als torturadors del franquisme, i amb l’acceptació d’una monarquia que ningú no havia votat. També amb ETA per enmig, que no va acceptar el canvi, o no se’l va creure, i va continuar assassinant fins al 2011. Insistesc que fins al 2011, perquè sentint els exaltats homenets del PP i de Vox al Congrés, podríem pensar que encara està en actiu.
El rei i Pujol van tenir un moment estel·lar la nit del cop d’estat del guàrdia civil Tejero. Amb els parlamentaris segrestats al Congrés i els tancs passejant per València, va ser Pujol qui va transmetre per totes les ràdios el primer missatge del rei als espanyols. Amb una frase que va fer fortuna: «Tranquil, Jordi». I com que qui ho contava era Jordi Pujol, tothom es va tranquil·litzar.
Avui no està clar quin va ser el paper del rei en el cop d’estat. Però en aquella nit tràgica en què els diputats s’arrufaven darrere els escons -a excepció del president Suárez, el general Gutiérrez Mellado i el diputat Carrillo- mentre la guàrdia civil disparava, el «Tranquil, Jordi» va ser un motiu d’esperança.
En un altre sentit, també s’ha de dir que tant el rei com Pujol tenien i tenen família. I per poc que es conegui la història d’Espanya, segur que han viscut amb un corcó permanent. L’avi del rei (Alfons XIII) es va haver d’exiliar quan les eleccions van dur la República. I son pare (Joan de Borbó), va viure a l’exili la major part de la seva vida...
En el cas de Pujol, voler ser president de Catalunya era encara més perillós. Dels tres últims que l’havien precedit, el primer (Companys) el va assassinar Franco després de la guerra, el segon (Irla) va haver de viure a l’exili i el tercer, també, encara que acabaria presidint la Generalitat restaurada (Tarradellas). I ara, ja n’hi torna a haver un altre a l’exili...
Amb aquests precedents, qui podria retreure que, per si un cas, tinguessin uns quants estalvis fora de les fronteres? A la vista de la història del país, criticar-ho és d’hipòcrites. Ara bé, s’entén que la quantitat hauria de ser raonable i la procedència, ben neta. I aquí és on -presumptament- ha fallat la cosa.
El rei jugava amb avantatge. Tota una Constitució li donava carta blanca per fer allò que li sortís d’allà sense por de ser jutjat. En Pujol en canvi, d’extracció més humil, no tenia cap empara. I per paga guardava els estalvis -que assegura que venien de son pare- a Andorra. Res de paradisos fiscals mimats pels Estats Units. Ni de Suïssa, tan protegida pel capital que ni Hitler la va gosar tocar.
A Andorra. On els banquers van cantar a la primera estrebada de la policia secreta espanyola. Des d’aquell dia Pujol s’ha convertit per tot Espanya en el referent de la corrupció. I no hi ha conversa sobre els 600 casos de corrupció que han acumulat els dirigents del PP o els no tants del PSOE, en què no s’acabi amb la frase lapidària: «Però Pujol, més».
Mentrestant, el rei anava tirant -presumptament- de la seva carta blanca. Qualque flaix de la seva vida amorosa, que el masclisme nacional acceptava amb simpatia i, finalment, l’ADN colonial de voler matar elefants. Es va complicar quan van anar a judici per corrupció una filla seva i el gendre, però coincidirem que la cosa va acabar prou bé.
Potser la seva abdicació la va forçar la por de noves sorpreses. Com la investigació que ha iniciat la justícia suïssa pel seu presumpte tràfic de capitals. Una investigació que fa setmanes que té escandalitzada mitja Europa mentre el Congrés espanyol siula. I que deu ser la causa que, finalment, la justícia espanyola no tengui més remei que obrir boca. Ja veurem fins on.
Paral·lelament, el president Pujol, que han volgut convertir en el gran lladre d’Espanya potser per amagar millor tots els altres, va ser investigat el 2015 i, fins ara, res més. També els casos dels seus fills sembla que s’han anat desinflant... Açò sí, la Generalitat el va desposseir de qualsevol dret. La seva imatge es va fondre i no ha sobreviscut ni el nom del seu partit.
En el cas del rei Joan Carles, el nom del seu partit és la monarquia.
