En el traspàs de la crisi sanitària a la crisi econòmica, Menorca mostra una debilitat preocupant. No cal insistir en el fet que la millor situació sanitària no ha servit per avançar, tot el contrari, ni anticipant l’entrada a les fases ni per posar en marxa un pla pilot pel turisme del qual la nostra illa haguera pogut ser un referent nacional. És una greu manca de personalitat política i social, que té les seves conseqüències. Mallorca, per exemple, exhibeix aquests dies una fortalesa envejable.
La pèrdua de població és un factor objectiu evident que ens fa perdre capacitat econòmica. Però hi ha elements en què es podria incidir i que no hem estat capaços de resoldre.
Un és el lideratge polític i econòmic. No tenim la capacitat d’influència i de gestió d’anys passats, quan els menorquins tenien més pes en decisions polítiques importants, com l’Estatut d’Autonomia, i econòmiques, per l’empenta industrial. Avui, la política local està condicionada per la disciplina de partit i la manca d’ambició, amb l’única intenció de ser només bons gestors. I moltes entitats renuncien a l’acció i s’acomoden en la representació, en el sentit social i teatral de l’expressió.
Un altre element és la divisió. No s’afavoreixen els punts de trobada sinó que s’accentuen les diferències. Hi ha una llarga llista de coses que ens separen. La carretera general és el paradigma d’aquesta idea. I la forma en què ens posicionam sobre un tema que no genera unanimitat ens bloqueja. Gairebé sis anys amb les obres aturades. La visió tan diferent sobre el turisme és un altre factor.
Quan els professionals del turisme diuen que Menorca no té una marca definida molta gent es revoluciona pensant que sí que la tenim. Com pot ser que no tengui marca si és el paradís, un paisatge únic, una gastronomia fantàstica, una història increïble? Serà que ens falta personalitat comuna, lideratge i unitat.
