Mentre amb les alegries de l’estiu s’escampen els brots de covid-19, creix el pànic, però ara més que sanitari és pànic econòmic. Com molt bé saben els empresaris i els sindicats, l’economia espanyola no està en condicions de suportar un nou estat d’alarma, amb els confinaments i la paralització de l’economia que l’acompanyarien.
I si el mal es pot generalitzar arreu del món, Espanya sembla que és un dels estats que surt més mal parat. Massa deute públic i massa anys de despesa inútil per poder fer front a un imprevist d’aquest calibre. Fa pena veure el senyor Pedro Sánchez pidolant per Europa una solució per no acabar com aquella Grècia de la crisi de 2008.
Però mentrestant no sembla que aquí es facin els deures. PIMEC, la patronal catalana que s’ha convertit en el referent de la petita i mitjana empresa de tot Espanya, ho acaba de recordar al Congrés. Aquestes empreses, que són qui aguanta l’economia, no es recuperen amb crèdits, sinó amb liquidesa, i no l’obtindran mentre no s’obligui el gran empresariat a pagar al dia les subcontractes.
És molt fàcil d’entendre. Mentre a Europa els acaparadors dels grans contractes públics han de pagar a les empreses que subcontracten a 30 dies, amb pena de multa, a Espanya paguen a 100, 200 o fins i tot 500 dies amb total indiferència governamental. I així ells suren i s’engreixen i els petits contractistes s’ofeguem demanant almoina als bancs per poder subsistir. I en l’actual situació econòmica, aquest sistema s’ha fet insostenible.
Però com que els mals mai no vénen sols, l’epidèmia ha arribat acompanyada del descrèdit d’un Estat que fa aigua per totes bandes. Començant per la monarquia que va instaurar el colpista militar més sanguinari de la història espanyola. La podridura que durant dècades es va voler amagar, ara ja és de domini públic. Amb l’accés als diaris digitals d’arreu del món, ja era impossible aturar la informació.
Hi ha encara la pretensió d’aïllar les presumptes malifetes del pare de la actuació del fill, però sembla que ja s’ha arribat tard. I n’és una prova la trista imatge dels viatges -Via Crucis, podríem dir- de Felip VI a la recerca del prestigi perdut. El més sonat, dilluns passat a Catalunya. Per més que la casa reial va acabar triant el monestir de Poblet, enmig de les despoblades terres de la Conca de Barberà, no va poder evitar que s’hi desplaçàs una multitud airada per la seva presència.
A Catalunya la figura del rei ja és inseparable del seu discurs del 3 d’octubre de 2017, que molts consideren el punt de partida d’aquell «A por ellos» que ha culminat amb centenars de judicis, empresonaments i exilis contraris a tots els principis dels Drets Humans i la Justícia europea. I que ni un govern que es diu d’esquerres ha estat capaç de reconduir. Al contrari, ni els permisos a què tenen dret els presos sembla que estigui disposat a respectar.
Per si no n’hi havia prou, les clavegueres de l’estat ja tornen a regalimar amb la prova contrastada de l’espionatge a que s’ha sotmès a més d’un centenar de dirigents. L’espionatge és un dret i una obligació dels estats democràtics, però sempre sota control judicial i per lluitar contra el terrorisme i la delinqüència, però no contra els adversaris polítics, per més independentistes que siguin.
Clamava al cel sentir la vicepresidenta Carmen Calvo negant uns fets que estan demostrats. I serà una decepció més, per qui cregui en la democràcia, que aquest govern que es diu d’esquerres però que encara no ha derogat la «llei mordassa», no els investigui fins a les darreres conseqüències. I és que no es pot lluir de mascareta quan es va amb el nas destapat.
El desgavell a què s’ha arribat hauria de ser el gran revulsiu que conduís la societat espanyola a una nova etapa de renovació de les institucions -que totes grinyolen- i a l’enfortiment de la democràcia i dels drets socials i econòmics de la població. Però si hem de fer cas de la història, a Espanya aquestes situacions sempre s’han resolt precisament al revés, reculant en comptes d’avançar.
