És prou evident que ens vam equivocar tots els que el mes de febrer trèiem importància al que estava passant a Wuhan i comparàvem la covid-19 amb la grip. Llavors es deia que havíem d’anar alerta quan si haguéssim declarat l’alarma abans segurament els resultats hagueren estat millors. Aquesta seria una visió general, perquè a Menorca el control de la malaltia ha estat efectiu, gràcies a les mesures preventives. Mai s’ha arribat al col·lapse dels recursos sanitaris i el que més pesa, si hem de fer balanç, és la mort de 14 persones i la gravetat d’alguns dels que han passat moltes setmanes a l’UCI.
Però ara estem en un moment diferent, en què convé estar alerta però no caure en l’alarma. Tenc la sensació i veig a les enquestes que una majoria de persones tenen por a una segona onada del virus i demanen mesures més dràstiques de restricció del moviment. Tot té conseqüències.
La diferència d’ara respecte del mes de febrer és que alguna cosa hem après durant el confinament i l’evolució de la covid-19. Primer, la necessitat de mantenir mesures preventives personals, com la mascareta. Segon, la manca de controls a ports i aeroports és el principal factor de risc i no s’estan prenent les mesures necessàries, com les proves de PCR en origen. Tercer, disposam de més mitjans, preventius i sanitaris per actuar davant un increment de contagis, com està passant. Sabem que el risc 0 no existeix i que hem de conviure amb una malaltia que no té vacuna, tot i les bones notícies que arriben d’Oxford.
La reacció a una sensació d’alarma té conseqüències. Per no parlar d’economia, es pot veure com afecta la cultura i l’art. Se suspenen concerts, actuacions, o es deixen d’organitzar actes quan es podrien celebrar perfectament aplicant les mesures necessàries. Això també és economia. La por a «i si passa?» (si hi ha un contagi en un acte propi) provoca les anul·lacions. Compte amb l’alarma excessiva.
