S’altre dia de pagès, un bon amic va passar davant s’Arxiu Històric Municipal de Ciutadella, i no va es va poder resistir d’enviar-mos un retrato en es grup de WhatsApp de Sa Fundació. Es cartell de s’Arxiu, resava: «Arxiu Històric. Per concertar cita prèvia, trucar al 971 483 179». Sa mateixa catalanada es repeteix sense miraments en es contestador automàtic des nostro Ajuntament.
Segons es Diccionari català-valencià-balear, trucar prové de s’onomatopeia truc. Ses tres primeres definicions mos remeten a s’acció de donar cops, i totes elles fan referència an es parlar de Catalunya. A Ribagorça diuen trucar faves o altre llegum a separar es grans amb un garrot a base de cops. Trucar també significa pigar a qualcú a Rosselló, Vallespir, Berguedà, Solsona, Pallars, Balaguer i Urgell. A l’Empordà, Conflent i La Selva també vol dir donar un cop o uns quants de cops amb una altra cosa dura. Per exemple, a sa Costa de Llevant diuen: «La barca ha trucat a les roques». I a l’Empordà, trucar també significa demanar un favor: «Hauré de trucar a l’oncle, a veure si em deixa diners».
A sa Comunitat Valenciana no diuen «trucar», sinó que diuen «tocar» a donar cops a una porta, a una finestra o a una paret, a telefonar i a sonar es timbre. I a Balears, tampoc mai hem dit trucar per comunicar-mos amb qualcú. Lo més a prop d’aquest verb que empram aquí és a Mallorca quan fan truc, que significa tancar barrina o cloure un tracte entre dues parts. Quan érem al·lots, a Menorca també teníem ses motos «trucades», que volia dir que havíem baratat peces des motor per altres de més bones perquè ses motos correguessin més. Açò és tot.
S’excusa de s’Ajuntament de Ciutadella per escriure aquesta catalanada tan poc nostra de «trucar» podria ser que es nostro verb, telefonar, és un barbarisme o que no està acceptat per sa normativa de s’Institut d’Estudis Catalans... però açò tampoc és cert. Un barbarisme no ho pot esser mai del món, ja que sa paraula telèfon prové des compost «tele» i des grec -φωνος, que significa sonar. Basta cercar «telefonar» en es DIEC2 per trobar ses següents definicions: «Establir comunicació telefònica amb algú o amb algun indret», «Activar els mecanismes per establir comunicació telefònica amb algú o algun indret», «dir per telèfon» i «parlar per telèfon».
Es raonament és molt senzill, ¿per què s’Ajuntament de Ciutadella escriu «trucar», verb que només empren a Catalunya, quan tots es menorquins deim telefonar? ¿Amb quin públic de quina regió d’Espanya té s’obligació de comunicar-se es nostro consistori, amb es ciutadellencs i menorquins, o amb es catalans de l’Empordà?
Fa trenta anys ningú s’ho pensava, i avui en dia tots es joves ja diuen «jo sóc» en tost de jo som per mor de sa catalanització excessiva en es llibres de text de ses escoles. Es dia que ets al·lots de Ciutadella diguin trucar i no telefonar, sa nostra identitat haurà donat una altra passa enrere. Ses institucions públiques de Menorca haurien de vetlar per sa conservació des nostro dialecte, i escriure’l sense complexes. Açò seria menorquinisme de ver, i no es fum de formatjada as que mos tenen acostumats es nostros governants «trucats».
