Les declaracions de Cayetana Álvarez de Toledo després que fos cessada de portaveu del PP en el Congrés dels Diputats són d’interès perquè, acusant el seu partit de renunciar a la «batalla cultural» i d’anar de perdedor davant l’esquerra, posen damunt la taula un tema controvertit, però del qual se’n parla poc, com és el de quin peu calça ideològicament parlant la societat espanyola. ¿Podem considerar certa l’opinió que el poble espanyol té assumida de manera completa i sense escletxes els valors de l’esquerra i que el PP, i tots els partits de la dreta, han renunciat a discutir-los? Hi ha avui de veres «batalla cultural» entre dretes i esquerres? Un percentatge molt alt de la societat espanyola, segons variades enquestes, es declara de centre esquerra, però és realment, amb els fets i el pensament i no tant sols amb les paraules, d’esquerres aquest gruix de la població?
Vivim temps embullats en tots els plans, els econòmics, socials, ideològics..., la qual cosa, però, no hauria de ser excusa per renunciar a estudiar, fer recerca i desembullar nusos per aproximar-nos a la veritat del que hi ha. Per açò, el primer que hauríem de fer és demanar-nos què entenem per «cultura» en el sentit antropològic del terme i si per força és d’un sol pujat color.
Per la forma en què Álvarez de Toledo parla de «cultura», entenc que es refereix a només a uns aspectes o fronts de debat i no a tots i molt menys als que no són objecte de controvèrsia, que són molts i transversals. És a dir, entén «cultura» en el sentit de coneixements i valors respecte a àmbits restringits com són els de la història d’Espanya, especialment la Guerra Civil; la memòria històrica, els gèneres i el feminisme i la diversitat de cultures a l’Estat espanyol. És una visió força incompleta perquè no inclou altres aspecte molts importants sobre les creences i la cultura dels espanyols: les idees sobre el treball, el paper de les administracions públiques i els béns comuns.
2 si contemplem de prop la realitat, sense cucales i a partir de manifestacions d’aquí i d’allà i de dades contrastades, parlant en termes generals, el qui ha guanyat la batalla cultural és més la dreta que l’esquerra. Ho corrobora uns fets que no tenen discussió, com són que ni en el carrer es veuen moviments revolucionaris, ni sindicats i partits d’esquerres tinguin les seus plenes de gent disposada a treballar per causes socialdemòcrates, i molt menys socialistes, comunistes i anarquistes. El que és diu militància, tant en el sentit d’exercir un treball crític i intel·lectual a partir del mestratge dels fundadors, com en el sentit d’estar a peu de carrer, és quasi mort, és inexistent.
Per altra banda, la cultura del treball de l’espanyol és avui completament individualista i encaixa perfectament amb el model neoliberal. És aquesta cultura del treball i del consum extremadament individualista, el que afavoreix moltíssim el capital, el qual no té ara enemics. Enlloc veiem «batalles culturals» al voltant del que sabem: que les jornades de treball són esgotadores per alguns mentre per d’altres no hi ha jornada perquè no es troba feina, que caldria ser imaginatius per garantir treball a tothom i que és aquest model de salvi-qui-pugui condemna a moltes generacions.
Que una majoria vegi amb bons ulls l’excavació de les fosses comunes on resten republicans sense identificar, no vol dir que la gent tingui més coneixements i fonamentats sobre la II República i la Guerra Civil. És més, la majoria d’historiadors que s’ocupen de d’aquestes èpoques històriques denuncien que, mentre les recerques històriques acadèmiques cada vegada són més curoses i contrastades, el coneixement per part de la majoria segueix enclavat en els tòpics que va difondre el franquisme, essent els mitjans de comunicació ara molt responsables de repetir-los.
La cultura de l’espanyol de carrer és completament neoliberal, és a dir, té interioritzats els valors pels quals no hi ha alternativa a l’estat actual de coses i que reforçar el bé i les administracions de tots és perdre el temps.
On són les proves que l’esquerra hagi aconseguit l’hegemonia cultural?
