Hi ha espais que tenen la virtut d’haver estat configurats de manera natural amb coses que faciliten la vida. Això és una sort. Després, hi ha territoris on la gent procura incorporar també valors que apunten a la qualitat de l’existència. Això és un mèrit.
Abans de crear-se el món tan interconnectat que tenim ara, la sal era un element bàsic que calia aconseguir. Els aliments no aporten la quantitat suficient que bona part dels organismes vius necessiten i els humans no en som una excepció. De manera que hi havia autèntiques rutes, que de vegades travessaven centenars de quilòmetres, per aportar el clorur sòdic que s’extreia a la vorera del mar o de les mines de mars fòssils eixugats.
A MENORCA els primers pobladors devien estar ben abastits entre la sal dels cocons del litoral i la pàtina que brinda el vent del nord, quan trasllada l’escuma marina que esculpeix ullastres i condiciona socarrels.
Un altre element que ha vingut regalat a la població menorquina és el Sol. La llum i l’escalfor de l’astre que anem rodant al llarg de l’any, són tresors naturals que la gent anhela i que han vingut impulsant milions de desplaçaments anuals per a assaborir la claror, ni que sigui per uns dies. Qui hagi fet setmanes seguides a algun indret del nord amb la grisor presidint els cels, comprèn ràpidament l’atractiu d’un lloc lluminós.
I és també un regal original el paisatge natural, les cales blanques i els penyals del sud, les roques negres i les terres roges que esquitxen el nord. Els barrancs que ofereixen una humitat que enamora les plantes. Els crits aguts dels milans i les siluetes tranquil·les de les miloques. Els estols d’estornells que omplen l’espai de figures i la posidònia que captura carboni i neteja l’aigua. Una terra plena d’obsequis que ja varem trobar preparats i que reconforten els sentits.
Fins aquí la sort de trobar-s’ho tot fet. Un regal que no és prou correcte dir que ha caigut del cel, sinó que més bé ha emergit del mar, s’ha vist colonitzat per milers d’espècies i ha viatjat al llarg d’un temps molt i molt llarg.
És a partir que entra la mà humana on es poden valorar les lloances o els demèrits que ens puguin correspondre com espècie. En el capítol negatiu hi posaríem les extincions provocades en altres éssers, el foc mal emprat i, en els darrers temps, la contaminació, la sobreexplotació i les ferides obertes en un territori preciós.
Però la llista de virtuts tampoc queda curta, especialment quan es compara amb el món que s’ha tingut al voltant. L’illa conserva gran part del seu encant natural i s’ha sabut modelar amb un mosaic agroforestal molt virtuós que mescla el món pretèrit amb la realitat actual.
Les pedres sedimentàries, que són un recurs construït amb milions d’anys, s’han usat d’una manera renovable a partir de ser l’element únic de les parets seques, cosa que permet tornar-les a fer amb els mateixos materials quan algun tram s’enfondre. A més, han creat un refugi espectacular per tota casta d’animals petits i acostumen a servir de corredors ecològics amb la vegetació que hi neix al costat.
El cicle del sòl fèrtil, que antigament gestionaven les cabres nanes, els conills gegants i d’altres animals desapareguts, ara es pot mantenir amb un maneig correcte del bestiar. Hi ha sobre el territori centenars d’aljubs, fàcils de rehabilitar, que van ser pensats de manera molt intel·ligent per recollir l’aigua de pluja i així augmentar la disponibilitat d’un element tan essencial.
MÉS MODERNAMENT, Menorca ha sabut teixir i mantenir forta una magnífica trama associativa, que ha permès mostrar amunt el llistó de l’activitat cultural, de l’anàlisi i del debat, de la prospectiva i el compromís (associeu-vos i sereu forts, deia Clavé). Una societat cohesionada que ha fet possible virar dràsticament la planificació dels anys setanta, on tot el litoral era urbanitzable.
Lluny d’acceptar destins predeterminats, s’ha treballat i es treballa cada dia per aconseguir un benestar que es sàpiga posar a l’alçada del tresors rebuts.
Una illa que encara transmet poesia pels seus senders, que canta als mariners i a les sirenes, que té les voreres de les carreteres farcides de flors, que genera una estima poc usual i que vol mantenir, amb molt de mèrit, un marc tan preuat. Una comunitat que ha de saber trobar, enmig de l’actual boira espessa, un enfoc que guardi la sal de la vida.
